dijous, 29 d’abril de 2010

El got mig ple

Són les 17.45 quan arriba el metro. Línia blava. Falten tres hores perquè comenci el partit i som a 10 parades del Camp Nou. Compto les samarretes blaugrana que hi ha al meu vagó. Vuit. Dos nois d’uns 20 anys –un Messi i un Xavi escrits a l’esquena– xerren sobre la seva vestimenta. «És la mateixa samarreta que vaig portar a la final de Roma. Encara no l’he rentat des d’aquell dia», explica un. El seu amic l’ensuma i fa cara de mitjó suat. Riuen. Escoltant-los, penso que és mentida que els partits durin 90 minuts. Els partits sempre tenen un pròleg que pot ser més o menys excitant i el d’ahir va ser directament d’electrocardiograma. Els aficionats mirem les fotos de Mourinho i sabem que aquest paio sempre porta problemes…

Una veu tímida al fons del cervell ens diu que serà complicat, però immediatament la fem callar amb els nostres arguments. Hi ha qui es refugia en les samarretes amb història perquè siguin un amulet. N’hi ha que fan porres amb els de la feina i pronostiquen resultats impossibles però molt alleujadors. D’altres, encara, asseguren que s’hi deixaran la pell, animant. En el meu cas, me’n recordo del llibre que Guardiola va recomanar per al dia de Sant Jordi: Elogio del pesimismo (Barril & Barral), una antologia de cites literàries que celebren la filosofia dels que veuen el got mig buit. És una referència curiosa per part de l’entrenador del Barça, que ens ha acostumat a veure sempre el got ple del tot, però em deixo portar. Falta una hora i, quan em poso nerviós, obro el llibre per una pàgina qualsevol, com si fos un oracle, i li demano algun consell. «Ser part de la història és ser part de l’odi», va dir André Malraux. Em distrec pensant qui són els que ens odien perquè som part de la història.

Comença el partit i aviat es veu qui vol jugar i qui només vol defensar-se. Expulsen Motta i tot es torna més essencial: atac contra defensa, atac contra defensa. A la mitja part, com que continuem sense veure porta, torno a buscar els consells del pessimisme, gairebé com un antídot. Obro de nou el llibre a l’atzar i em surt una cita de Virgili: «…fuig el temps irrecuperable». Ai, ai. El Barça ho continua intentant, Piqué marca i després marca Bojan, però li anul·len el gol. De sobte m’adono que és veritat, els partits sí que duren 90 minuts, o fins i tot menys quan qui juga és un equip italià. Obro una altra vegada el llibre i hi busco consol, tal com potser farà Guardiola quan arribi a casa. Em surt una frase de Marcial, un poeta llatí amb nom de futbolista: «¿Vols saber per què et vénen aquests mals? Del fet que vius massa bé». Té raó, estàvem molt ben acostumats. Potser per això penso una altra vegada en els nois del metro. Qui sap si rentaran per fi aquella samarreta, però al pròxim partit seguiran fidels a aquest equip. Són els avantatges de tenir una filosofia del joc: fins i tot en els moments de pessimisme, el got es veu mig ple.

Jordi Puntí, El Periódico, 29 d’abril del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir