Els consells del vell Rufus

Tradició i plagi
A l’editorial ens arriben notícies d’Alemanya. Helene Hegemann, una joveneta de disset anys, filla d’un conegut dramaturg de Berlín, acaba de publicar una novel·la enlluernadora, Axolotl Roadkill, que ha corregut com la pólvora en format PDF per totes les editorials del món. I mentre encara estàvem valorant la qualitat literària de la senyoreta Hegemann, hem sabut dues coses: que l’acaben d’acusar de plagi (i sembla que amb algun fonament) i que en pocs dies ja s’ha enfilat al número 2 de la llista de llibres més venuts de la revista Der Spiegel. Entro al despatx del vell Rufus, el nostre editor emèrit, i li explico el cas. “El que no és tradició és plagi, deia Eugeni d’Ors”, em contesta Rufus, sortint per la tangent. Li demano que m’il·lumini la sentència de Xènius. Rufus és al seu escriptori i seu darrere una muntanya de llibres i revistes i originals que s’apilen damunt la taula a punt d’esllavissar-se. No té ordinador. Fa veure que està molt enfeinat llegint lletra menuda (Hebdo Livres), però jo sé que té moltes ganes de xerrar: “La diferència entre un escriptor de debò i un simple plagiador és que l’escriptor sempre enriqueix i revaloritza allò que manlleva dels seus antecessors” em diu Rufus amb uns ullets lluents de malícia. “El plagiador, en canvi, és un cleptòman, l’home que roba de manera compulsiva, gairebé com un acte reflex. El plagiador és com aquell cleptòman que entra en un palau ple d’obres d’art, joies i objectes de gran valor, i només s’enduu un cendrer o un tovalló. Domina la mecànica del furt, però no té criteri. Sap embutxacar-se qualsevol article sense que ningú l’enxampi, però quan arriba a casa s’adona que només porta al sarró una estampeta emmarcada o un tallapapers. L’escriptor de debò, en canvi, aquell que dialoga de veritat amb els seus avantpassats, quan entra al palau s’hi passeja amb la mateixa elegància dels seus propietaris, d’aquells propietaris que hi han viscut generació rere generació, i recorre les estances sense la necessitat d’apoderar-se de res ni d’endur-se cap objecte de valor, perquè sap que en pot disposar sempre que vulgui, com si tot el que té a l’abast fos seu des de sempre. I si caigués en la temptació de cisar un calze d’or o un incunable de Magúncia, l’agafaria a la vista de tothom i se’ls enduria sense amagar-se’ls sota l’abric, com algú que porta una relíquia que li pertany i que a les seves mans pren un valor nou i insospitat”.

Dofins i novel·listes
De moment el jutge no ha fet retirar de les llibreries la novel•la de la senyoreta Hegemann, que per cert ha complert els divuit anys aquesta setmana i per tant ja pot respondre sola pels seus delictes. El temps dirà si ha plagiat o ha millorat allò que ha citat, parodiat, enriquit... Quan parlem d’autors joves (n’hi ha tants!) costa destriar el gra de la palla. El vell Rufus alça la vista i sospira amb aquell aire de paciència que gasta quan està a punt d’explicar-me una cosa massa evident. “Quan et vingui un autor jove al despatx a presentar-te una novel·la”, em diu, “no t’has de preguntar si serà un bon escriptor o no. Això a vegades no es veu de seguida. Hi ha nois que broden les frases però són la inanitat pura, són tous. En canvi, hi ha qui escriu com pot o sap (és a dir, no enlluerna d’entrada), però té coses a dir. La pregunta que t’has de fer, de veres, és si l’autor que tens al davant és un novel·lista o un dofí. Un dofí et farà salts i cabrioles, salts mortals i tombarelles sempre que els tinguis una bona sardina preparada a mig aire. Els dofins no t’escriuran res sense premi. Salten d’un premi a un altre, pensen quin certamen es volen presentar i després et fan la novel·la que sigui abans del termini de presentació dels originals. El problema és que els dofins, juganers com són, aviat es cansen. De fet, aquests cetacis tenen una mitjana de vida de 45 anys, que és justament l’edat en què el novel·lista, havent viscut prou, comença a treure múscul, a trobar la seva veu i a entendre quin és el seu ofici. El novel·lista comença quan el dofí s’acaba. El temps dirà si la senyoreta Hageman que tu dius és un dofí o una balena. Ara mateix, l’èxit, les vendes i els diners ho emmascaren tot. Amb els anys, un cop ja no tingui cap més al·licient que escriure, se sabrà si conserva l’actitud de l’escriptor. El dofí té aptitud. El novel·lista, a més a més, té una actitud.

Els premis literaris
Així els editors tenim un gran poder o potser hauria de dir una gran responsabilitat. Ens passem anys engreixant de premis un autor pensant que és una vocació veritable i al final se’ns mor com un dofí..., oi Rufus? Els editors som tan bons o dolents com els pares la nit de Reis, dic. No sabrem mai si eduquem o aviciem regaladament els nostres autors amb tants premis... Ben bé com si fossin fills nostres. “Mira, estimat, jo no sé si aquesta senyoreta Hegemann de què em parles sap o no que els reis són els pares”. Rufus somriu malèvolament, com sempre que és a punt de contradir alguna de les meves ingenuïtats. ¿Què passa, Rufus, no et sembla una bona metàfora? Rufus fa que sí amb el cap. “És una comparació simpàtica”, diu. “Llàstima que en la nostra vida literària la metàfora funcioni just a la inversa. Perquè els autors que no tenen editor ni padrí i no saben que els reis són els pares són justament els que no guanyen mai premis. En canvi, els escriptors que saben que els reis són els pares, sempre tenen una recompensa o altra. Ben bé al revés de com passa amb els nens, que com més innocents són, més regals els porten els reis. I amb els grans, que com més vells, menys premi”.

El poder dels editors
“El poder dels editors, però, no és res comparat amb el que tenen els redactors”, em diu el vell Rufus. Parlem una estona dels redactors, els nostres editors de taula, que malviuen al pis de baix purgant traduccions i correccions mentre al pis de dalt, els editors fan i desfan el catàleg de l’editorial a cops de talonari. Comento al vell Rufus que em sembla molt que alguns redactors voldrien i podrien fer d’editors; i que a alguns editors els aniria bé passar una temporada barallant-se amb les galerades. “No t’equivoquis”, em diu el vell Rufus. “No caiguis en la temptació de sentir llàstima pels redactors, perquè són justament els que detenen el màxim poder en aquesta casa. Jo vaig començar fent de redactor, vaig passar uns quants anys al pis de baix abans no em va cridar el director editorial perquè pugés a aquest petit despatx. Mai més he aspirat a tenir un despatx més gran que aquest que tinc, perquè des del primer moment vaig ser molt conscient que havia deixat enrere la més gran potestat que pot tenir un editor, que és el d’entretenir-se a treure i posar una coma, i que mai més accediria a cotes més altes de poder per més que em tanquessin en un despatx més gran... Tan senzill com això. D’aquí a cent anys, si encara hi ha algú que llegeixi, ningú no recordarà qui va ser l’editor d’El cor del senglar o de Pa negre. Però la sang d’aquell qui haurà vetllat per cada punt i cada coma bategarà darrere cada frase. Realment l’únic perdurable de la nostra feina seran aquestes quatre correccions que els redactors es permeten o s’obliguen a fer en els textos que publiquem. I mentrestant, els editors que us passegeu amb glamur pel pis de dalt, creient que sou els reis del mambo perquè esmorzeu amb periodistes guapos i amb la senyoreta Hegemann de torn, no us adoneu que en realitat heu confós l’ISBN amb una droga de disseny i aneu tot el dia col·locats”.

Bernat Puigtobella, L’Avenç, abril del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma