dimecres, 28 d’abril de 2010

En vida seva

Per Sant Jordi, el president Pujol visita aquelles ràdios que el conviden per felicitar-lo, com són Catalunya Ràdio i RAC1. Arreu on va, el president renya, rondina, assevera, retreu, no es deixa interrompre. Davant de preguntes compromeses, fuig per la tangent –no escric que fuig per la convergent per no fer jocs de paraules abans de dinar-: “Això pregunta-l’hi a l’Artur Mas”. Si l’altre hi insisteix, ell s’hi torna una mica cantellut: “Jo ja he dit el que havia de dir”. A El matí de Catalunya Ràdio, Pujol li va engegar a Fuentes: “Jo no estic aquí per contestar les teves entremeliadures”. Quin gran zelador d’internat no hauria sigut. Xavier Sardà, amb una admiració vehement i teatral, li va demanar d’on treia tanta energia de bon matí i ell va contestar: “Jo m’estimo el meu país. I hi crec”. A mi em va semblar que, entre línies, li responia: “Beu-te aquest ou, que l’altre es cou”, que és el paral·lel ovípar del castís ¡Chúpate esa! (desconec què deuen succionar). A El món a RAC1, Pujol tampoc no va decebre quan va amonestar Basté: “No he acabat! No em tallis!”. Basté va insinuar que els felicités pels deu anys de RAC1 –com aquella gent que truca als amics per comunicar-los el propi aniversari- i Pujol els va donar l’enhorabona. Però hi va afegir impacient: “Hi ha moltes més ràdios. Totes aquestes ràdios comarcals, locals, fan un gran paper”. Així és com va esquivar, destre, el campionat de ping-pong entre Catalunya Ràdio i RAC1, amb la Diagonal de xarxa, ben tibant. Compte que no estaborneixin el conductor del tramvia.

Enric Gomà, Avui, 28 d'abril del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir