diumenge, 18 d’abril de 2010

Escamot Marabunta

La vida cultural de Gràcia, a Barcelona, ha viscut recentment dues notícies d’impacte. La primera té a veure amb el seu passat. Dies enrere, el setmanari gratuït L’independent de Gràcia va aixecar una ombra de dubte sobre un dels seus herois populars, Francesc Derch. El que va ser l’últim alcalde de la Gràcia independent, a finals del segle XIX, sempre s’ha tingut com un referent en la lluita per una identitat pròpia. Va ser un dels líders de la Revolta de Quintes, el 1870, contra la crida a files dels joves del poble, una insurrecció que va introduir l’anarquisme i el catalanisme a la vila. I no en va, l’últim grup clandestí que reivindica la independència de Gràcia es va crear el 2006 amb el nom d’Escamot Francesc Derch. Bé, doncs segons l’historiador Josep M. Contel, el senyor Derch va protagonitzar en la seva vellesa un canvi de camisa espectacular. Uns documents que s’acaben de trobar el situen vivint al barceloníssim carrer de Pau Claris i condecorat com a cavaller del Reial Orde de Carles III. Déu n’hi do.

La notícia és un cop dur per a l’imaginari cultural de Gràcia, per això s’ha de veure com un contraatac l’aparició d’una revista de mal classificar: Marabunta. Amb l’epígraf Arts del temps, Marabunta resumeix molt bé l’esperit provocador, contradictori i llibertari del barri. Activada des de Gràcia Territori Sonor, l’associació que coordinen Victor Nubla i Sebastià Jovani, la revista busca el debat a través de la «posició experimental interrogativa», és a dir, qüestionar-se «els nombrosos ecosistemes de les arts a Catalunya». Rugeix la marabunta. Els textos d’aquest primer número, firmats de forma col·lectiva, se centren en l’art de la improvisació, sobretot en l’àmbit musical. «La música existeix fora del cap?», es pregunten en un article, i citen «Segismond Freud», i raonen que ni els drets d’autor, ni una partitura ni la mòmia d’Elvis Presley són música. Després la curiositat s’obre a camps tan diversos com l’obra de Jordi Benito, la polipoesia, la levitació contemporània o l’obra de Francisco Casavella. Molta teca, doncs, i molt gustosa. Marabunta, per cert, no es troba a tots els quioscos; s’ha de buscar amb interès, i això també forma part del seu encant.

Jordi Puntí, El Periódico, 17 d’abril del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir