dissabte, 24 d’abril de 2010

Fora de lloc

Fa uns quants dies vaig coincidir en una llibreria de Sabadell amb una escriptora que no coneixia. Era una senyora de cabells blancs, gestos tímids, ullets bondadosos i un lleu accent en el seu català. Se suposava que tots dos estàvem allà per firmar llibres, però com que ningú s’acostava a la taula, ens vam posar a parlar per distreure el temps. Vaig saber aleshores que es diu Marta Cardona, que viu a Anglaterra des de fa mig segle i que als 82 anys acaba de publicar el seu primer llibre, titulat Fora de lloc (Angle Editorial). La novel·la narra la història d’una noia, la Maria, que als anys cinquanta es casa amb el seu amor de joventut i poc després se’n van a viure a Anglaterra. Allà els espera una feina, d’assistenta per a ella i de xòfer per a ell, però la Maria no triga a descobrir que la vida no és com l’esperava: el marit se li torna un capsigrany, incapaç de portar el pes d’una família amb molts fills. A més, el país li és del tot hostil; els anglesos no l’ajuden gens i només l’esforç diari i el sacrifici li permeten tirar endavant la família. Després d’escoltar la Marta Cardona, vaig cometre un error i li vaig preguntar si el seu llibre era autobiogràfic. Va somriure sense dir res.

La meva pregunta tenia un sentit perquè aquest títol –Fora de lloc– em recordava un viatge semblant d’un altre escriptor a qui agrada l’autobiografia, només que aquest cop en direcció contrària. El 1996, Matthew Tree va publicar la seva primera novel·la en català amb el mateix títol de Fora de lloc. En aquest cas s’hi narraven les peripècies d’un jove de vint anys que coneix una noia estrangera a Londres i poc després se’n van a viure al país d’ella. Quan arriben a aquest lloc nou, la relació es desintegra de manera dolorosa i inevitable. Hi ha una mena d’històries que s’entenen perquè encaixen amb precisió en la frase «fora de lloc». Així és com l’escriptor palestí Edward Said també va anomenar les seves memòries sobre «un món essencialment perdut i oblidat». La majoria de persones volen tenir un lloc al món, com en aquella preciosa pel·lícula d’Adolfo Aristarain. Pot ser en un racó solitari del mapa o bé al nucli colèric de la ciutat més trepanada. Sovint, quan això no passa, la literatura es converteix en l’únic refugi per al que se sent exclòs.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 d’abril del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir