dilluns, 12 d’abril de 2010

Johan Cruyff, l’amic de la pilota

El 1938, l’historiador holandès Johan Huizinga va publicar Homo ludens, un llibre essencial per comprendre la relació de l’ésser humà amb el joc. Segons Huizinga, quan l’home juga, ho fa com si fos un nen, per plaer i lliurement. La tensió conviu amb la felicitat. Al llegir Huizinga, és fàcil trobar la seva herència holandesa en un altre Johan que va néixer uns anys després: Johan Cruyff. Dijous, quan va parlar per agrair el nomenament com a president d’honor del Barça, Cruyff va dir que en el futbol «un s’ha de divertir».

La celebració del futbol com a motor de felicitat, que s’encomana dels jugadors a l’afició, és la base de la història d’amor entre el Barça i Cruyff. La seva filosofia del futbol, un estil de joc que afavoreix el toc, el control i l’atac, va encaixar amb el temperament català i amb els anys s’ha convertit en senya d’identitat del barcelonisme. Lluny queden les èpoques en què l’equip no guanyava res i, pitjor encara, no sabia a què jugava.

L’ascendent de Cruyff en l’imaginari blaugrana es desplega en tres etapes. La primera comença el 29 d’octubre de 1973. Aquest dia va debutar amb el Barça contra el Granada i va marcar dos gols. Feia 14 anys que no s’aconseguia la Lliga. Cruyff va revolucionar un club que llanguia sota el franquisme i amb una tendència innata al pessimisme. «Aquest any tampoc», solíem dir abans. «Aquest any també », ens atrevim a pensar ara. Cruyff va estar al Barça només cinc anys. Va jugar 184 partits oficials, va marcar 51 gols i va deixar una Lliga que el món culer recorda pel 0-5 al Madrid al Bernabéu. Potser va brillar més de forma individual que col·lectiva, però s’ha de veure com un pròleg necessari per als èxits del futur.

La seva segona etapa, com a entrenador del Dream Team entre el 1988 i el 1996, va ser la que va consolidar el seu ideari i, més important, va deixar deixebles. Al voltant d’un grup futbolístic i humà de primer nivell –Guardiola, Begiristain, Koeman, Eusebio, etcètera–, Cruyff va construir un equip que va guanyar quatre lligues i la primera Copa d’Europa aquell gloriós 20 de maig de 1992 a Wembley. El joc per les bandes o el domini dels anomenats «peloteros» van ser algunes de les seves aportacions, però sobresurt la figura del migcentre, una dinastia que el planter ha sabut consolidar: Amor, Milla, Guardiola, Xavi, Celades, Iniesta, Cesc, Busquets... i els que vindran.

En aquesta etapa d’entrenador, Cruyff va escriure amb la seva particular forma de parlar un vademècum del futbol tal com l’entenem avui en dia. La seva barreja de sentit comú i surrealisme lingüístic tradueix el sentiment barcelonista. «La pilota ha de ser la teva amiga», va dir dijous. «L’entrenador és un ensenyador». Una frase que ens porta a la seva tercera etapa: els èxits aconseguits en l’última dècada per Frank Rijkaard i l’eclosió magnífica de l’equip de les sis copes de Guardiola són fites que tenen les arrels en l’escola de Cruyff. Són el cruyffisme millorat i adaptat als nous temps. La tradició assumida com a tal. ¿Com hem d’anomenar, doncs, el Cruyff d’aquesta tercera etapa? ¿Pare espiritual? ¿Conseller a l’ombra? ¿Inspiració? El títol de president d’honor soluciona per fi aquest buit en el diccionari blaugrana.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 d’abril del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir