'On connait la chanson'

Algun dia espero conèixer la identitat de qui va escriure el divertit libel anònim Contra los franceses. Sobre la nefasta influencia, publicat el 1980 a Madrid. Si algú ho sabés, li agraïria que m’ho aclarís. Una part de la meva generació som néts de la cultura francesa. Els matins de diumenge, els pares posaven discos –petits, de 45 revolucions- de Georges Brassens, Jacques Brel, Édith Piaf, mentre jo llegia Tintín al Congo en pijama. Al món exterior ja s’escoltaven altres músiques, de procedència anglesa. Com ara. Després de tants anys, Boulevard, conduït per Enric Cusí els diumenges a la mitjanit a ComRàdio, manté la passió per les cançons franceses de llavors i de tots els temps. El bar Pastis convertit en ràdio, la copa te l’has de servir tu mateix. Escoltar-lo és com quan vas en cotxe i passes la frontera, que de cop i volta el dial se t’omple de cançons estranyes i embafadores, acompanyades d’una orquestra que sembla treta d’un creuer tronat. Violinada i orgue elèctric Hammond, ambient flonjo de cocteleria antiquada. Posant-hi una mica d’atenció, s’arriba a mig entendre allò que diuen, tampoc no és tan difícil ja que sovint la cosa es redueix a la vella idea d’“Avec toi, autre fois”. S’assemblen tant que no seria capaç de distingir-les en una roda de reconeixement. Però quan sento Brassens, per uns moments torno a llegir Tintín al Congo en pijama, i la sirena del barco de Mallorca ressona greu per l’Eixample. Ara ja no se sent. Com la cançó francesa. Em deixaria endur per la nostàlgia si no fos que tinc una mica de pressa.

Enric Gomà, Avui, 10 d'abril del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma