Plor, Por, Dolor

Plor. La imatge va sortir al TN del dia 20: una dona plorava (ho sabíem pels petits sacsejos del seu cos: els cabells li amagaven els ulls) -aferrada a un carro carregat de maletes a vés a saber quina terminal de l'aeroport del Prat- perquè no podia visitar un familiar que s'estava morint. Gràcies a la Setmana de la Cendra, els polítics i els empresaris han descobert, com per art de màgia, que les videoconferències funcionen la mar de bé, i que allò de volar en business class per poder comunicar-se amb els seus homòlegs estrangers mai no ha estat res més que una solemne (i luxosa) pantomima. Per contrast, resulta que els avions sí que són essencials de debò en certes circumstàncies especials, com ara quan hem de viatjar per poder vetllar els morts o els malalts greus que estimem o hem estimat. Vet aquí que he estat pensant força en la mort, últimament, i això que no se m'ha mort ningú. Podria ser que la causa en fos l'òbit recent, tan públicament lamentat, de la figura històrica que era Juan Antonio Samaranch?

Por. Si més no, la mort del senyor Samaranch sí que m'ha recordat que aquest mateix mes també ens ha deixat Malcolm McLaren, l'inventor putatiu dels Sex Pistols, el baixista dels quals, Sid Vicious, va morir als 22 anys d'una sobredosi d'heroïna proporcionada per la seva mare. (Pocs mesos abans, en un incident mai no aclarit, Sid Vicious havia estat acusat de l'assassinat de la seva nòvia, Nancy Spungen, de 20 anys.) I cinc dies abans de la mort d'en McLaren, el supremacista blanc sud-africà Eugène Terre'Blanche va ser apallissat fins a la mort per dos joves negres. En una entrevista amb Louis Theroux (fill de l'escriptor Paul) l'any 2000, Terre'Blanche va deixar clar que considerava que la gent d'origen africà pertanyia a una espècie diferent, inferior a la d'origen europeu. (Un any després de l'entrevista va intentar d'assassinar un guàrdia de seguretat africà, Paul Motshabi, al qual va deixar mutilat per a tota la vida.) Com deien els de la revista satírica anglesa Private Eye, l'única cosa que els interessava de la mort de Terre'Blanche era saber si al funeral tothom hauria de vestir-se de blanc.

Dolor. Cada vegada que la mort em ronda pel cervell tal com ho fa ara, hi ha amics que em diuen allò que es diu sovint quan veiem algú un pèl aixafat: que hauria de pensar més en el futur i - si en té- en els fills. De fet, ara que hi penso, hi ha més d'un i més de sis escriptors que hi han pensat tant, en la pròpia prole, que l'han convertida en la matèria primera d'uns llibres intencionadament entretinguts. És un recurs del qual no em puc pas aprofitar per raons diguem-ne anímiques: fa quatre anys, quan el cap d'una editorial ara desapareguda em va proposar que fes un llibre d'aquesta mena -"en clau d'humor", deia, insistint que parlar de ser pare podria ser molt, però molt, divertit-, li vaig haver d'explicar que d'ençà que vaig veure els meus fills per primer cop he pressentit, alçada per damunt del meu cap, l'ombra de la dalla.

Matthew Tree, Avui, 25/04/2010

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma