¿Qui és normal?

Fa uns mesos els vaig parlar aquí de Jarvis Cocker, el músic anglès de la banda Pulp que el 1995 va escriure una cançó que s’ha convertit en un himne: Common People (La gent normal). La lletra explica la història d’una nena pija de classe alta que li diu a un noi: «Vull viure com la gent normal, dormir com la gent normal com tu». I ell li respon així: «¿Ah sí? Doncs lloga un pis a sobre d’una botiga, talla’t els cabells i troba una feina, contempla els escarabats des del llit…, i malgrat tot no aconseguiràs mai fracassar com la gent normal».

El temps ha demostrat que estem davant una gran cançó, de les que són referent per a tota una generació. Al seu dia el grup Manel la va adaptar al català, amb molta gràcia, i l’actor William Shatner en va fer una gran versió narrada juntament amb Ben Folds. L’última prova del seu poder evocador és un anunci de cervesa a la tele, encara que en aquest cas juguen a capgirar-la. De fons se senten els acords de Common People, però el missatge és contrari a la gent normal. Veiem una dona que se’n va de casa i llavors el seu exnòvio, tan tranquil, ens explica les raons: «Ella volia que tinguéssim una relació més normal, i que visquéssim en un pis normal… Volia que escoltés música normal… Que portéssim roba normal, que tinguéssim un gos normal…» Mentrestant, veiem el tipus fent tot el contrari i, per descomptat, prenent-se una cervesa.

No sé què en pensaria Jarvis Cocker d’aquest ús espuri de la seva cançó, encara que deu haver cobrat una bona picossada. En tot cas, cada cop resulta més difícil decidir el que és normal o no. Aquests dies, s’ha sabut que la cadena Playboy TV emetrà un reality show per escollir un fotògraf de models. És a dir, el normal en el seu món és ser conilleta del Playboy i el que és estrany, el que atrau el públic, és voler fotografiar-les. Potser és aquest el primer senyal del fet que ja hem fet una volta de 180 graus i el que era estrany ja s’ha convertit en el que és lògic. El següent pas, ja ho veig, serà un Gran Hermano de gent normal: un oficinista jugant al solitari, una professora corregint exàmens, un jubilat traient les escombraries. Guanyarà qui aixequi menys la veu i badalli abans de son. Serà, sí, un espectacle digne del National Geographic.

Jordi Puntí, El Periódico, 10 d’abril del 2010.

Aquí hi ha l'anunci de Voll-Damm:
http://www.youtube.com/watch?v=H7Ip3jE7oF4

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma