Ruc?

Fa uns dies em van fer padrí per primer cop en ma vida. L’ésser en qüestió és un ruc català i, a instàncies de ma filla, li vam posar Borinot. Viu a la granja de Can Fuives, a la localitat berguedana d’Olvan. Fa més de quaranta anys que els tossuts amos d’aquesta granja crien exemplars d’aquesta espècie autòctona. La granja es pot visitar. Si hi van, saludin el Borinot. Ja veuran com fa honor al seu nom. Els rucs, però, han tingut una mala relació amb el llenguatge figurat. Tot i ser unes bèsties molt espavilades, associem les seves orelles als pitjors estudiants. Quan mon pare volia insultar algú (un àrbitre de futbol, per exemple) li cridava burro, arrossegant les erres i allargant molt l’última o (fonèticament, u). A Can Fuives també en diuen guarans (un terme que Coromines relaciona amb els sementals), ases o someres. Sa somera em remet a les festes menorquines i l’ase a Anselm Turmeda. Per a un barceloní com jo, el terme just és burro. Ruc és més sec. La sonoritat de burro admet aquell salt extraordinari en el buit de l’ambigüitat verbal que transforma un insult en un terme afectuós. Fins i tot sexual. I prou, que tampoc no em vull posar burro, ara.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 29 d'abril de 2010

Comentaris

  1. ...traigo
    sangre
    de
    la
    tarde
    herida
    en
    la
    mano
    y
    una
    vela
    de
    mi
    corazón
    para
    invitarte
    y
    darte
    este
    alma
    que
    viene
    para
    compartir
    contigo
    tu
    bello
    blog
    con
    un
    ramillete
    de
    oro
    y
    claveles
    dentro...


    desde mis
    HORAS ROTAS
    Y AULA DE PAZ


    TE SIGO TU BLOG




    CON saludos de la luna al
    reflejarse en el mar de la
    poesía...


    AFECTUOSAMENTE
    HOTEL DILLUNS

    ESPERO SEAN DE VUESTRO AGRADO EL POST POETIZADO DE CHOCOLATE, EL NAZARENO- LOVE STORY,- Y- CABALLO, .

    José
    ramón...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma