Segrest i igualtat

Furgant la nova pàgina de Catalunya Ràdio, acabada de pintar –més clara, més útil-, hi descobreixo Mali, un espai de ràdio escoltable només per la xarxa, que consisteix en unes píndoles de la corresponsal Lali Ferrer sobre el segrest d’Albert Vilalta, Roque Pascual i Alicia Gámez. També n’hi ha algunes sobre el país, Mali, com aquesta titulada Casament de dones a Bamako: no detecto què hi deu tenir a veure el primer casament entre dues dones a Mali (que mengin molts anissos) amb el segrest dels cooperants. És com si durant la recerca de la nena Madeleine McCan a Portugal, els anglesos haguessin estat informats puntualment dels propers recitals de fados a Lisboa. Però encara hi ha una altra píndola, La dona i l’Islam, on Ferrer es pregunta si la llavors segrestada Alicia Gámez –i ara lliure, per fortuna- podia patir discriminació de gènere durant el segrest. Per això, Ferrer es va traslladar a unes Jornades de Dones a Bamako, la capital del país, on una periodista maliana li va assegurar que els segrestadors respectarien el cos de la dona (sobre els cossos dels dos homes no en van dir res –sembla que tant és-). En un segrest, defensar la igualtat de tracte per als segrestats de l’un i l’altre sexe és arriscat, perquè no crec que cap dona volgués equiparar-se en vexacions, tortures i abusos sexuals amb un altre segrestat, encara que fos masculí. Hauria de tenir unes conviccions molt profundes, una segrestada que exigís als seus segrestadors: “Res de discriminacions! Jo també a pa i aigua! I fuetegi’m més fort, si no li fa res.”

Enric Gomà, Avui, 7 d'abril del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma