Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2010

El futur de les nostres orelles

Sense fer soroll, just abans del cap de setmana més musical a Barcelona, ha passat una cosa que pot canviar el futur de les nostres orelles: ha començat a morir la música ambiental. Aquelles melodies neutres, compostes per omplir espais sense personalitat com els ascensors, aeroports, telèfons en espera o consultes de dentista, van perdre l’altre dia una batalla important. El lloc elegit no pot ser més emblemàtic –el centre comercial L’Illa Diagonal de Barcelona– i el gest dels seus responsables es pot veure com una eutanàsia metafòrica: es va desconnectar el fil musical. Ara, quan anem a comprar a L’Illa, ja no sentirem de fons els ritmes monòtons de què ningú no es fa responsable. En lloc seu escoltarem una sèrie de notes acústiques generades per un ordinador. ¿Estrany, oi? És que això s’ha d’explicar bé...

Tot neix del Projecte Domus, que han elaborat la gent de Gràcia Territori Sonor i L’Illa Diagonal. Domus és la sigla de «Dispositiu Omnímode de Moviment i Ubicació Sonors» i vol e…

La dels anys joves

Guardo un gran record d’aquella ciència que em van fer descobrir Jordi Beltran i Albert Vinyoli a Clàxon, a la Catalunya Ràdio dels anys vuitanta: l’ostrologia, una ciència sense preguntes i sense respostes. Hi penso quan escolto alguna entrevista que em sobta bé per les preguntes, bé per les respostes. Com aquella a Dolors Camats a Catalunya Informació –crec -, en què davant de la pregunta “Banyera o dutxa?”, ella va respondre que dutxa però asseguda, perquè s’estima més estar còmoda. No sé si els oients hem de tenir aquesta informació tan íntima. Ja entenc que se’ns volia donar a entendre que el poliban (o col·locar un tamboret d’acer inoxidable al plat de dutxa) és més sostenible que la banyera. Però tot i així és en moments com aquest que l’ostrologia hauria salvat la situació.
No m’uneix cap lligam amb Vinyoli i Beltran, tret que el segon em recorda el meu pediatre, l’enyorat doctor Carles Ribas Magri (en trobaran un bon retrat a Vida secreta dels nostres metges, de Genís…

Si vols, pots (no veure'l)

Ja és el segon vídeo motivador –així en diuen- que m’empasso, d’aquests que l’entrenador Guardiola fa veure als jugadors del Barça durant la mitja part. Com que són obra de professionals de TV3, no vull entrar en si els treballadors d’una empresa pública han de fer o no vídeos per a una entitat privada. Però, per què el Barça rep tanta motivació per part de TV3 i l’Espanyol, el Sabadell o el Júpiter, no? Per què no Assistència Sanitària Col·legial o els magatzems El Indio del carrer del Carme? Sense anar més lluny, hi ha molts matins que a mi mateix m’aniria prou bé un vídeo motivador. I a la portera de casa. I a una tieta que tinc, de més de noranta anys, que últimament la veig decandida. Tampoc no caldria editar tot un vídeo, que és una feinada. Només que Mònica Terribas em truqués per motivar-me cap a les nou del matí (no abans, sisplau), n’hi hauria prou.
Això del vídeo motivador queda de congrés tronat del Lions Club. Estratègies ingènues i barates importades dels Est…

Sota la lupa

Si vostè és dels que se salta la secció d’economia dels diaris, no devia llegir l’interessant reportatge de Quim Aranda a l’Avui sobre una notícia imaginària radiada per la BBC 4. Al prestigiós matinal Today, els locutors James Naughtie i Evan Davis van narrar, seguint el model de La guerra dels mons de Welles, la desaparició hipotètica de l’euro, que van predir imminent. Ara no ens calen marcians que ens invadeixin, ens bastem amb un feix d’hipoteques amb peus de fang. El panorama narrat en només 210 segons per El dia del judici final de l’euro és desolador: s’han de rescatar els bancs espanyols amb urgència, Alemanya intenta parar el cop, però es produeix l’efecte dòmino a Portugal, Itàlia i Grècia. Així és com els pigs (acrònim d’aquests països més Spain, que compten amb una economia salsitxera) han d’abandonar l’euro. França no triga a seguir-los, la Unió Europea decideix la desaparició de l’euro i crea una nova moneda única: el neuro. Sembla un nom inventat per Tom Sharpe en un d…

Bienvenidos a Reduzca

Uno de los primeros recortes del conservador David Cameron va sobre ruedas. El flamante premierse carga los coches oficiales de los ministros. Y también los viajes en primera clase. Lo de los coches no me acaba de cuadrar. En Londres, puede que los ministros conservadores y liberaldemócratas se desplacen en metro, como tantos ejecutivos de la City, pero no veo a Cameron & Clegg conduciendo una furgoneta modelo Oleguerpor la campiña ni prescindiendo de su chófer, esa figura que tanto juego ha dado como fuente periodística. O artística, y me remito a Lluís Llach. Tal vez, a la larga, sus señorías planeen mantener el servicio asumiendo los costos de sus bolsillos, y asistamos a la privatización en masa del sector del Rolls Royce y la gorra de plato. Dentro de unos meses veremos cómo se desplazan los ministros de su graciosa majestad por el interior de su país. Más comprometida parece la obligación de los miembros del gabinete de no volar en primera clase. Deduzco que si ellos no lo h…

Sanguines?

M’acullo a aquesta varietat de taronges de suc vermell per fer-me ressò de la mort del meu president. No, no parlo ni de Van Rompuy (sic) ni de Zapatero (sic, encara) ni de Montilla (encara) ni de Laporta (encara). Parlo del poeta Edoardo Sanguineti, president del grup d’escriptors Oplepo al qual pertanyo (encara). A mig any de festejar el seu vuitantè aniversari a Nàpols, en una de les trobades oplepianes, m’arriba la notícia de la seva mort. L’últim text de Sanguineti ha estat, justament, el sonet “epilogo, ovvero sonetto”, publicat en una de les plaquetes de l’Opificio de Letteratura Potenziale. Fa així: “posso anche, caro mio, chiudere in versi/ spiegando che si illude, per sedurre/ (e molto ci si illude) con diversi/ accorgimenti: vedi che ridurre/ a tutto si può un niente (con perversi,/ come noi, poliformi) onde condurre/ il tutto a un niente (e qui, bene conversi/ e convertìti, è possibile addurre/ esempi, i favorevoli, gli avversi,/ senza fine, onde, quindi, indurre e abdurre…

Portugal es España

Jordi Llisterri se dedica, desde los años noventa, a la información religiosa. Dirige la revista Foc Nou, es gerente del mismo grupo editorial que también edita El Ciervo y Dialogal, y desde enero dirige el blog CatalunyaReligio.cat, continuación del laetoanimo.com. Llisterri explica que "laeto animo" (con espíritu gozoso) es el título de la bula papal que convirtió, por sorpresa, a Barcelona en arzobispado el sábado santo de 1964. El blog es uno de los órganos de expresión de la iglesia catalana, cuyos mensajes a menudo difieren de los que nos llegan de la iglesia española a través de otros medios de comunicación. Junto a Llisterri, escriben columnistas sólidos como Francesc Torralba, Lluís Serra, Guillem Correa o la religiosa argentina sor Lucía Caram, que sería el Messi de la iglesia catalana actual, autora entre otros lde El Evangelio en crucigramas. Veo que también hay una amplia selección de noticias y columnas de prensa relativos a cuestiones religiosas, actualizada a…

Plasma, Brutícia, Salut

Plasma. El primer funcionari governamental que va suggerir que certs éssers humans no haurien de tenir el dret de moure’s lliurement per damunt de la superfície del propi planeta va ser en Charles Davenport, el biòleg que va fundar l’Eugenics Records Office a Cold Spring Harbor, als Estats Units, el 1910. En aquella època lliure de passaports (que no van entrar en vigor fins a finals de la Primera Guerra Mundial), els partidaris de limitar la immigració a l’Estat que fos, no sentien cap necessitat d’apel·lar a raons econòmiques o culturals (tal com fan els seus homòlegs actuals, més circumspectes). En tenien prou amb l’amenaça a la raça blanca que els immigrants suposadament representaven. Davenport, en concret, el preocupava “la inundació dels Estats Units” –que en deia ell– per onades successives d’italians, polonesos, irlandesos i, sobretot, jueus; aquestes nacionalitats sospitoses no hi tenien cabuda, segons Davenport, perquè “els immigrants s’han de seleccionar de manera que no c…

Barberà en Botorrita

Imatge
La ínclita alcaldesa de València, cuyos vestidos rabiosamente rojos claman al cielo torero, ha vuelto a demostrar los límites del populismo. Andaba por tierras aragonesas cuando topó con un topónimo que le llamó la atención: Botorrita, 22 kilómetros al sur de Zaragoza. Ni corta ni perezosa, Ritabajó del coche y se hizo una foto junto a la placa de este municipio que contiene su nombre en clave electoral. Esa es una pulsión que conozco desde que, hace un cuarto de siglo, circulaba por Navarra con mi amigo Néstor Macià, dibujante y caricato, y un par de mozas de buen ver. De repente, pasamos por una localidad llamada Sarasa y decidimos fotografiarnos haciendo posturitas con un bolso ante el rótulo de la carretera, porque en esa época del pleistoceno sarasaera sinónimo de afeminado. Al poco nos publicaron la foto no sé si en El Jueves o en el Lib, y ganamos un premio en metálico que nos bebimos de inmediato. Había borrado de mi memoria este lamentable episodio hasta que el miércoles vi a…

Maletes perdudes a les Franqueses

Imatge
Els quatre cristòfors i dos dillunsaires vam parlar de maletes perdudes i d'unes quantes coses més la tarda del divendres 21 de maig a la llibreria L'Espolsada de les Franqueses del Vallès, de blog ben recomanable, davant d'una comunitat de lectors fidelitzats per una llibretera i prescriptora de primera: la Fe Fernández Villaret.

McNulty a València

Imatge
Demà diumenge, als Estats Units, un capítol de dues hores posarà fi a sis temporades de la sèrie Lost. Sempre que acaba una telesèrie d’èxit, es produeix en els seus adeptes una col·lisió sentimental. A l’emoció pel desenllaç llargament esperat s’hi contraposa el neguit de veure desaparèixer per sempre uns personatges que ja són com de la família. De fet, igual que va passar amb altres sèries de culte, Lost comença ara una segona etapa on els fans revisaran cada detall de la història per trobar-hi claus ocultes. Un dels signes d’aquesta vida extra són els llibres sobre sèries, que últimament s’han convertit en un gènere en si mateix. La jove editorial Errata Naturae, per exemple, va publicar fa uns mesos una antologia d’assajos sobre The Sopranos, i ara acaba de fer el mateix amb una altra gran sèrie: The Wire.

Els 10 textos d’aquest llibre són per a iniciats en The Wire i combinen l’anàlisi amb el record fascinat. El creador de la meravella, David Simon, obre el volum amb una introdu…

Muses a Sabadell

Una de les meves il·lusions hauria estat néixer a Sabadell, una ciutat que admiro. Sempre que en tinc ocasió, simulo que sóc sabadellenc. Per a reunir dades i consolidar aquesta doble vida, escolto sovint Ràdio Sabadell a través de la xarxa, ja que a Barcelona, el barri marítim com diem nosaltres, l’ona no hi arriba. A Això m’han dit de Ricard Ustrell, el magazín del migdia, van convidar el poeta Josep Pedrals. Quan Pedrals irromp en algun lloc (una ràdio, un auditori, una merceria), cal emmudir per escoltar-lo amb atenció. No es prodiga gaire per les ràdios, només se’l sent amb una certa assiduïtat a Cabaret elèctric d’iCat fm. Per aquesta raó és de celebrar el gest aïllat de Ràdio Sabadell. Ja de bon començament, Pedrals ens va apuntar: “Poesia és quasi tot menys alguns poemes”. Poeta barroc, trobadoresc i popular, va recitar un poema emotiu i delicat sobre el neguit d’una patata fregida que ha d’acudir a una cita galant. Sentir Pedrals per la ràdio em va suscitar la sensació feliç …

Resposta encertada!

Un gran moment de Bestiari il·lustrat va ser quan Bibiana Ballbé va preguntar a Albert Serra si li agradava la fama. Ell va respondre que no. Ballbé va decidir que no deia la veritat i hi va insistir. Serra va tornar a dir que no. Ballbé l’hi va desmentir, i ell es va emprenyar una mica. Va criticar aquesta puta mania –l’adjectiu és meu: una mania que put- dels periodistes d’insistir quan l’entrevistat no respon allò que ells esperen. Si Ballbé ja sabia que a Serra li agradava la fama, no calia que l’hi preguntés. N’hi hauria hagut prou amb què ens ho digués: “A Albert Serra li agrada la fama i l’escalivada”. Com que el coneix tan bé, això de l’escalivada també ho deu saber. Quan l’entrevistador fa veure que coneix millor l’entrevistat que no pas ell mateix, l’entrevista queda molt matrimonial. “Tu ja pots anar dient, que sé de quin peu calces”. Així, el periodista podria fer l’entrevista ell sol, fent les preguntes i responent-les tot seguit. Seria una bona manera d’entrevistar difun…

¿Un Barça irrepetible? / Lo sustantivo, adjetivado

La primera semana de abril, harto de escuchar el nuevo tópico que definía a Leo Messi como jugador Play Station incalificable (Arsène Wenger dixit), le adjudiqué 600 adjetivos calificativos de entre los muchos que ofrece el repertorio de la lengua castellana. Acabábamos de eliminar al Arsenal, snif, con cuatro goles del argentino tras, probablemente, la mejor eliminatoria en competición europea de la historia azulgrana. Quedó pendiente entonces una segunda entrega de adjetivos para calificar al Barça en su conjunto. Tras la consecución de la liga de los 99 puntos, cumplo la promesa, esta vez en catalán, que es la lengua mayoritaria en el vestuario del Barça de Josep Guardiola, cuyo excelente dominio lingüístico (en diversos idiomas) refleja una capacidad cognitiva nada ajena a sus éxitos. De hecho, Guardiola ya ha asociado dos adjectivos a su proyecto: persistente e irrepetible. He aquí 260 más, por si les resulta útil para darse cuenta de la magnitud de este equipo: "Abassegador…

Cantera?

El Barça de Guardiola suscita una admiració universal. Per això tothom s’hi apunta. Precandidats, candidats i càndids. Fa goig jugar com els àngels amb un onze del qual nou jugadors s’han format a casa. Per exemple: Valdés, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets, Pedro, Bojan i Messi. No cal ser culé per adonar-se de les virtuts del model tant des del punt de vista econòmic com futbolístic, atesa la implicació i la imbricació que tants anys de convivència comporten. Hi ha molta gent, doncs, que s’omple la boca parlant de la importància de la cantera, d’altres prefereixen dir-ne pedrera i un tercer grup, potser el més informat des del punt de vista lingüístic, en diu el planter. Els jugadors són éssers vius, creixen com les plantes d’un planter i, encara que siguin baixets, acostumen a tenir bona planta. Potser per això planter és una opció millor que no pas pedrera, entesa com el lloc d’on es treu la pedra per pavimentar. Però a Barcelona la Pedrera ens remet a Gaudí, i els nois del pl…

L'imperi del gol

Quan es marca un gol, el locutor brama coses com ara “¡Qué pedazo de chicharro acaba de meter el holandés!”, que així és com van celebrar a Carrusel deportivo de la SER el gol de Van der Vaart durant el matx Màlaga-Madrid. O “¡Leo Messi, bota de oro, bota de absolutamente todo!”, en un dels gols del Barça-Valladolid. Però la palma se la va endur el locutor d’Onda Cero quan després d’un gol de Messi va vociferar: “¡Estalla el imperio del gol!”. Al costat de l’imperi romà, l’inca, l’otomà i El Imperio del Antílope de Sant Feliu de Llobregat, entre d’altres, ara caldrà comptar-hi l’imperi del gol naixent. Així tot d’una se m’acuden unes quantes variants per a la temporada vinent: “Messi ha marcat com un Napoleó Bonapart!”, “Canyardo i golàs de Messi Carlemany, així es va conquerir Girona!”, “Messi Tutankamon, embalsamant en directe el Reial Madrid!”. A molts locutors espanyols els surten de seguida els terços de Flandes, Felip II i el seu imperi gloriós, Hernán Cortés i Pizarro. No digue…

Figes, Frau, Follia

Figes. Com que no se’n parla, parlem-ne. El dia de Sant Jordi passat es va destapar el que la premsa anglesa encara en diu l’escàndol Figes-Amazon. Orlando Figes, amb 50 anys, és un dels historiadors més coneguts de la Gran Bretanya. Especialitzat en la història russa, la seva obra mestra és The Whisperers (Els xiuxiuejadors o, segons la traducció castellana del 2009: Los que susurran), una història oral de la vida quotidiana sota Stalin. El títol es refereix als subterfugis als quals els ciutadans soviètics van haver de recórrer per sobreviure sota aquell règim diguem-ne complicat.

Frau. Expert com és en subterfugis, Figes va decidir recórrer a uns quants justament per promoure aquest llibre: a principis d’abril, van aparèixer unes ressenyes a la botiga virtual Amazon que elogiaven The Whisperers d’una manera pròdiga: “Magníficament ben escrit, es tracta d’una història profundament commovedora que fa que el lector se senti humil, impressionadíssim, exaltat...”. A la vegada, els últims…

Por la tarde fui a nadar

El viernes el mundo pudo haberse acabado. Coincidieron un cúmulo de despropósitos tan extraordinarios que recordé a aquel antepasado de mi familia materna que, según le contaron de pequeña a mi abuela Paula, cuando la noche del uno de enero de 1900 se constató científicamente que el mundo no se había acabado tal como él sostenía, determinó el nuevo fin del mundo para un día concreto de 1910, en una moratoria de una década que luego tampoco se cumpliría. Llegué a pensar que mi desprestigiado antepasado había errado sólo de un siglo y que ese día aciago para el que pronosticaba el Armagedón total era el viernes 14 de mayo. Alimentaba mi incertidumbre la gloriosa pantomina del alcalde Hereu con las tres primeras letras del abecedario, las triquiñuelas legales que enviaron al juez Garzón al paro, los trucos mágicos del presidente Zapatero para dar solución a los problemas económicos y la certera imitación que el Ibex, el Dow Jones y el Nasdaqse marcaban del trazado que recorren las vagone…

Nostàlgia dels Smiths

L’altre dia vaig trobar al Canal Cultura un programa de música que pinta molt bé. Es diu Mapa sonoro i per ara es pot veure a la web de Televisió Espanyola. La seva intenció, crec, és detallar l’escena musical del país a través de reportatges itinerants. Una d’aquestes cròniques se situava al Raval de Barcelona i tenia com a protagonistes el músic Miqui Puig i l’escriptor Kiko Amat. Els vèiem que anaven a comprar vells discos de vinil, cadascun pel seu costat, i després es trobaven per ensenyar els trofeus i fer-se enveja l’un a l’altre. Conec bé aquesta manera de fer dentetes perquè durant una època jo també vaig col·leccionar elapés. Després, amb l’arribada del compacte, ho vaig anar deixant, però segueixo escoltant els vells àlbums i recordo molt bé on vaig comprar cada disc, i quins amics sospiraven per aquestes peces precioses.

Confesso, doncs, que seguia gelós les aventures d’Amat i Puig (així junts sonen com el cognom d’un prohom català), quan es va produir una sorpresa. Kiko Am…

Pendents dels llavis

No hi crec, en les casualitats. Al revés de Paul Auster, l’atzar no m’interessa gens. Per això les casualitats em desagraden tant en les pel·lícules. També em disgusta trobar-me per atzar algú en un tren i haver de compartir amb ell l’experiència ferroviària.
Sentia Versió RAC1 de Toni Clapés, que és ideal mentre rentes els plats, els recomano el combinat de Clapés amb Mistol. Comentaven la votació de la reforma de la Diagonal, els intents per votar de l’alcalde Hereu. No quedava clar si se n’havia sortit. Com que un reporter de La Vanguardia ho havia gravat, Clapés va proferir: “Però que algú li llegeixi els llavis i sabrem què diu!”. Com totes les bones idees, els seus companys, uns descreguts, la van acollir igual que, a la seva època, es va rebre el projecte de barco-peix de Monturiol. Amb bromes, amb tocaments d’ase (en sentit figurat, no es va abusar d’animals en cap moment). L’endemà, vaig obrir La Vanguardia i hi reproduïen el diàleg entre el tècnic informàtic i l’alcalde, ja …

Ja la ballem

Després d’arribar més o menys a un cert ús de raó, una norma que em vaig imposar a consciència és la de no atacar, sota els paràmetres convencionals de la moral, l’ètica o el bon gust, determinats comportaments i distraccions que alguns adults escullen amb llibertat. O amb aquells graus de llibertat -escassa, regular o generosa, segons l’habilitat de cadascú- que som capaços d’aconseguir durant la nostra vida adulta. Per aquesta raó no poso cap objecció a la pràctica del sadomasoquisme, la dieta vegetariana o el col·leccionisme de capses de mistos.
Per tant, no em sento gens inclinat a criticar Belén Esteban. Ni, encara menys, riure-me’n o, la gran temptació dels esperits bondadosos, compadir-la. Som davant d’una dona adulta, que ha escollit lliurement, si això és possible, participar en el concurs ¡Más que baile! de Telecinco. No és assumpte meu avaluar-ne la intel·ligència, la cultura i l’art i la gràcia en disciplines com el rock and roll, la cúmbia, el mambo i la dansa de Castellte…

¿Iremos a Canaletes?

Imatge
A estas alturas de la temporada pasada mi sobrino Màrius ya se había instalado a pocos metros de la fuente de Canaletes, como una gárgola humana, para ir celebrando uno tras otro los títulos del Barça. Me fascinó reconocer en su entusiasmo juvenil el que yo mismo había sentido a su edad en las contadas ocasiones en las que el Barça nos permitía celebrar títulos, y me informé para poder contarle la historia oficial de esa celebración que él repetía como un poseso. Resumiéndolo en un puñado de palabras clave: años 30, diario La Rambla, pizarra con resultados, fervor culé. Un fervor que llega hasta nuestros días. La temporada pasada, tanto fue el cántaro a la fuente que al final Canaletes ya parecía una cortinillade TV3. Y es que por más que nuestras estimables autoridades intenten desplazar las celebraciones culés a otros espacios, la culerada siempre se agolpa en el reducido espacio que circunda la fuente de Canaletes. Banderas, gritos, escalada libre y, con el paso de la noche, un van…

Segueixo?

En temps de precampanyes, el nou equip electoral del president Montilla s’ha despenjat amb una línia de comunicació que pretén emular el trisil·làbic “Yes, we can”. Aquí, la fórmula és pentasil·làbica (“Segueixo creient”) i el qualificatiu que suscita, hexasil·làbic: desafortunada. “Segueixo creient”, ens diuen, és la contracció de "Segueixo creient en una Catalunya de tots i per a tots". Però el tall és massa brusc. Hi falta el pronom que remetria a la part escapçada: “Hi segueixo creient”. “Segueixo creient” sembla l’informe telegràfic d’un detectiu contractat per vigilar de prop un home molt religiós: surto-carrer, segueixo-creient... De fet, l’ús de seguir, en comptes de continuar, només queda justificat per la quarta de les acepcions que recull el DIEC: “Davant de gerundi, prosseguir l’acció indicada per aquell gerundi. Seguim creient que és el teu deure.” Collboni ho devia treure d’aquí. Tanta fragilitat verbal excita les neurones de l’equip rival. Vagin a cal Google, …

Només queda el durant

Al final de La treva (1963), quan és a punt d’arribar a casa després de 20 mesos a Auschwitz, Primo Levi es pregunta: “Ben aviat, l’endemà mateix, hauríem de lliurar batalla contra enemics encara desconeguts, dintre i fora de nosaltres: amb quines armes, amb quina energia, amb quina voluntat?”. Els supervivents des camps d’extermini van carregar aquesta incertesa fins als llocs més inesperats. Hi ha els qui van tornar a casa, com Levi; hi ha els que van abraçar el somni sionista de la nova Israel; hi ha també els qui van fugir a l’altra punta del món, acollits per països que pretenien comprendre’ls. Rosa Lublin, la protagonista d’El xal, l’extraordinària novel·la curta de Cynthia Ozick (Nova York, 1928), pertany a aquest grup.

En una primera part breu i intensa –“escrita com en trànsit”, deia l’autora– la trobem en un camp de concentració, acompanyada de la seva filla Magda i la seva neboda Stella, de 14 anys. Magda tot just comença a caminar i sobreviu embolicada en un xal. Un dia, St…

A cops de teatre

A Pou Premier, dins d’El matí de Catalunya Ràdio, l’actor Josep M. Pou recomana cada mes les novetats més estimables dels escenaris d’arreu del món. Gràcies a ell, m’assabento que Al Pacino interpreta un Shakespeare a Nova York i Jeremy Irons un altre a Londres, que a Nova York han estrenat el musical The Addams Family i que a Londres encara es manté en cartell Sister Act. Tot de dades que em guardo a tall d’inventari, perquè no tinc cap perspectiva a mitjà termini de viatjar a aquestes ciutats si no és deportat (en aquest cas, no crec que estigués d’humor per veure Sister Act). Pou ens proporciona aquest aire cosmopolita i culte, tan apreciat pels esperits sensibles, que ens allunya de la púrria i del nostre cap de recursos humans. Parla de teatre amb convicció i passió, sempre elogiós, benhumorat i enèrgic, i ens encomana el desig imperiós d’acudir a un teatre i suportar l’obra amb enteresa i alacritat. Com que m’agrada molt el teatre, m’hi avorreixo sovint (o, si hi ha sort, m’ador…

Quien avisa no es traidor

La polémica ontológica sobre ese ente denominado Tribunal Constitucional y sus propiedades esenciales mantiene ocupados a políticos y juristas. Todos comentan los borradores de sentencia con las manos en los bolsillos, en la cabeza o en otras partes. El lenguaje jurídico es anodino, y sólo la lupa del escándalo parece capaz de aumentar el cuerpo de la letra menuda. Por eso, me ha parecido sensacional lo sucedido en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Me lo hace notar Albert Lamarca, profesor titular de Derecho Civil en la UPF. Resulta que el pasado 13 de abril se publicó en el DOGC la orden AAR/218/2010 (6/IV) del Departament d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural, por la que se establece el procedimiento para la tramitación de las ayudas comunitarias en agricultura y ganadería para la campaña de comercialización 2010-2011. El artículo 22 de esta orden, publicado en la página 28596 del DOGC número 5606, concluye con dos frases impactantes. Para valorar su fuerza lit…

Alta literatura (badall)

A mitjan mes d’abril, el Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA), va fer públic que el premi Nacional de Literatura del 2010 correspon a l’escriptor Miquel de Palol, per la seva novel·la El testament d’Alcestis (Empúries, 2009). El jurat, integrat per 23 personalitats del món de la cultura, destacava en la nota de premsa que el llibre “és una mostra de la més alta literatura de l’escriptor”, i després en resumia algunes qualitats. Hi deia, per exemple, que la novel·la presenta “novetats importants en relació a les obres anteriors [de l’autor] com són la presència i la reivindicació d’uns valors com el bé, la generositat, l’heroisme i el sacrifici”. No he llegit el llibre de Palol i per tant no puc dir si el premi em sembla encertat o no, però m’intriga una frase que ha triat el jurat per descriure i justificar la seva elecció. “Alta literatura”, en diuen, i per si no queda clar utilitzen un to superlatiu i tot, “la més alta literatura”. Escoltada avui dia, trobo, l’expressi…

Tornar a la Rambla

Si tenen un parell d’hores lliures, els recomano que un dia d’aquests tornin a la Rambla de Barcelona, entrin al Palau de la Virreina i visitin l’exposició Guia secreta de la Rambla. El que hi trobaran és un ampli homenatge als temps canalles i convulsos del Barri Xino i la seva espina dorsal. L’arribada de Carles Guerra com a director del Centre de la Imatge, ara fa mig any, ha donat un nou impuls a un espai –la Virreina– que semblava llanguir entre turistes despistats i quatre esforçats de la cultura barcelonina. Així, aquesta guia és un repàs a les imatges que han fixat la memòria de la Rambla –ja siguin fotos, pel·lícules, pintures...– i la bona notícia és que defuig els tòpics i no vol ser una serenata nostàlgica, com altres intents recents. La fórmula per minimitzar els llocs comuns és sent molt exhaustius, sense arribar a l’aclaparament però gairebé, i donant protagonisme a la mirada, els gestos, les cares, els llocs. Tal com apunta Manuel Delgado al catàleg, la Rambla converte…

Vota, Vota!, Vota?

Vota. Dimecres dia 5. Encara no se saben els resultats de les eleccions generals britàniques però no n’espero gaires sorpreses: la democràcia britànica té com a base tres partits principals només dos dels quals poden guanyar, mentre que el tercer serveix per fer veure que no es tracta d’un sistema de dos partits. Ha estat així des que tinc ús de la memòria i fins i tot els discursos del tan esbombat “fenomen” de les eleccions, el liberal Nick Clegg, no han aportat res de nou; més aviat el revés: una declaració típica d’aquest (citada al Guardian, 4/5) parla de “valors, justícia i unes reformes tributàries progressistes...”. Exactament les paraules que feien servir els líders liberals dels anys setanta. Un pamflet electoral d’un diputat conservador londinenc, en canvi, promet el següent: “Uns barris més segurs, uns carrers més nets, i més ajuts per a la gent gran”: les mateixes promeses tory de fa dècades. I l’eslògan principal dels laboristes –“Un futur just per a tothom”– m’omple de …

Andorra, mon amour

Last month I set foot on Andorran soil for the first time in three decades. I'd come to think of this country in the way the Catalan media have come to present it in recent years – as a tiny annex to Catalonia – but no sooner do you cross the manned border post, than you are clearly in another realm. Portuguese restaurants cater on every second corner to the 20,000 construction workers from that nation. Although Catalan is the only official language (and mandatory on all shop signs) not a Catalan flag is to be seen (the ubiquitous Andorran flag smacks uncannily of the Spanish Republican one). Indeed, native Andorrans deny they are Catalans, despite being brought up with Catalan culture and being, in the main, unconditional Barça supporters. (Pooh-poohing the Catalan government's consellers, Andorran ministers prefer to hob-nob with their opposite numbers in Madrid). To achieve Andorran nationhood, you have to reside in this valley of a fatherland for all of 20 years. The steel…

Los chicos del "pre"

La semana pasada asistí en las Cotxeres de Sants a un acto organizado por el colectivo “Blaugranes en cadira de rodes”. Era lógico. Soy culé de nacimiento y de los últimos diez años me he pasado nueve y medio tras una silla de ruedas, empujando. El principal impulsor de la plataforma, el indómito Manel Mora, expuso de un modo muy gráfico las necesidades de su colectivo para acceder al Camp Nou en condiciones. Necesitan más ascensores y rampas que no tengan el desnivel de un Tourmalet, como ahora. Necesitan estar censados en una lista específica asociada a los espacios reservados. Necesitan poder comprar por Internet las entradas especiales de esos espacios, sin tener que desplazarse a taquilla, rueda que rodarás. Y necesitan con urgencia un cambio de ubicación en el estadio, porque desde las últimas filas del lateral donde están ahora sólo se ve el campo si todo el mundo se mantiene sentado. Lo que últimamente sucede poco. O les cambian de ubicación o a partir de la temporada que vien…

Sense taquígrafs

Després de Negre de merda. El racisme explicat als blancs de Matthew Tree, El budisme explicat als occidentals de Ringu Tulku Rimpotché, L’islam explicat als nostre fills de Tahar Ben Helloun i El Maig del 68 explicat a Nicolas Sarkozy d’André Glucksmann (no s’hi posa per poc), avui Montse Llussà estrena L’energia a RAC1, que també s’hauria pogut titular La factura de la llum explicada als perplexos. En plena temporada, no s’acostumen a estrenar nous espais de ràdio, al revés de la televisió, on cauen programes i se n’obren d’altres, es canvien d’hora, de dia, de presentador. La televisió ens entreté amb sobresalts continus, que exigirien un altre programa: La factura del neuròleg explicada als crítics de televisió. Per raons com aquesta admiro tant el meu dilecte company Toni Vall. Mentrestant, la ràdio és molt més balneària.
A partir d’avui, L’energia a RAC1 ens il·lustrarà sobre energies renovables, consum responsable, graus tolerables de l’aire condicionat. Però allò que més m’il·…

Cantòlegs

Els insignes lexicògrafs del DIEC defineixen tres vegades el verb destriar i en les tres accepcions es veuen obligats a fer un aclariment entre parèntesi: 1) Separar (alguna cosa que està barrejada, confosa, amb altres); 2) Pervenir a la coneixença (d’alguna cosa difícil de penetrar, d’esbrinar) i 3) Distingir amb la vista (alguna cosa llunyana). És un verb enganyós, destriar, perquè d’entrada pot semblar el contrari de triar. I no. Qui tria i remena entre una pila de coses barrejades en pot destriar les que troba més interessants. Això és el que fan els antòlegs. Trien i remenen entre els poemes d’una generació de poetes, en destrien els favorits i els publiquen en una antologia. Això, també, és el que han fet uns quants músics catalans en aquests últims temps. Han triat i remenat entre un sac de cançons de la nostra tradició, n’han destriat les que més els agradaven i se les han fetes seves. Si tirem pel dret, podríem rebatejar els seus treballs amb un terme transparent: cantologies…

Secret estentori

Estrella Damm ha tingut la bona idea de proposar a algú que escrivís una mena d’If de Kipling domèstic i arrodolinat com una dècima de Nadal, que comença així: “Un equip de futbol va ser el centre del món. I quin és el secret, es preguntava tothom?”. L’equip que va emular la daliniana estació de Perpinyà no és altre que el Barça i el secret que es preguntava tothom és per què estem parlant d’un temps pretèrit, com si els anys de glòria s’haguessin acabat per sempre més. En qualsevol cas, Damm ha gravat un anunci de televisió tan emotiu com somiós i entusiasta, que reuneix tot de virtuts del Barça i de retruc dels catalans, que a l’hora d’alabar-nos no ens guanya ningú. I és que els almogàvers mataven i violaven com uns campions. Per no parlar dels corredors de teixits.
El secret del Barça és el joc en equip i la feina ben feta. També “estimar el teu ofici, vigilar cada detall, va cantar en un poema Joan Maragall”. No l’he sabut trobar, aquest poema. Sospito que deuen haver tirat de ve…

Xuixo?

Em clavo entre cap i coll una d’aquestes pastes farcides que sobreïxen. Un xuixo. La meva acompanyant és gironinai m’explica una història sobre el presumpte origen del xuixo. Ella m’assegura que tot va succeir a l’antiga pastisseria Puig de la Rambla de Girona. La seva façana modernista ara hostatja la compra-venda de torrons. El pastisser de can Puig va convidar un confiter francès a casa seva i aquest li va ensenyar a fer chouchou, una pasta farcida de crema. Al gironí no li va acabar de fer el pes i la va fregir. D’aquell oli roent en va emergir aquesta gran pasta que taca i destaca: el xuixo. Val a dir que la història està bé, però veig que Coromines no la recull. A l’Etimològic es limita a derivar el xuixo (“usat com a nom d’un pastís”) de la llança curta punxeguda denominada amb els castellanismes xuço o xuixo, els quals recomana de reemplaçar pel mot català llançó. Paradoxalment, si els xuixos fan pensar en cols, els llançons més aviat ens porten als naps. Entre naps i cols, Co…