Alta literatura (badall)

A mitjan mes d’abril, el Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA), va fer públic que el premi Nacional de Literatura del 2010 correspon a l’escriptor Miquel de Palol, per la seva novel·la El testament d’Alcestis (Empúries, 2009). El jurat, integrat per 23 personalitats del món de la cultura, destacava en la nota de premsa que el llibre “és una mostra de la més alta literatura de l’escriptor”, i després en resumia algunes qualitats. Hi deia, per exemple, que la novel·la presenta “novetats importants en relació a les obres anteriors [de l’autor] com són la presència i la reivindicació d’uns valors com el bé, la generositat, l’heroisme i el sacrifici”. No he llegit el llibre de Palol i per tant no puc dir si el premi em sembla encertat o no, però m’intriga una frase que ha triat el jurat per descriure i justificar la seva elecció. “Alta literatura”, en diuen, i per si no queda clar utilitzen un to superlatiu i tot, “la més alta literatura”. Escoltada avui dia, trobo, l’expressió destil·la una pompa que és com d’un altre temps. Em fa pensar en un vell professor hieràtic, engorronit i que s’aguanta un badall...

D’entrada, com sol passar, l’adjectiu disfressa el sentit, més que no ampliar-lo. ¿No n’hi ha prou que la novel·la premiada sigui literatura? ¿Tan desprestigiat està, l’art de Talia i Melpomene (per dir-ho a la manera del vell hieràtic), que calgui reblar-lo amb l’adjectiu? Pot molt ben ser que al darrere hi hagi tan sols el compromís de quallar una opinió col·lectiva —la del jurat—, però l’expressió em fa pensar en aquella frase de William Burroughs: “Quan n’hem de dir literatura experimental, vol dir que l’experiment ha fallat”. Seguint aquest raonament, doncs, si cal qualificar-la d’alta, potser vol dir que amb la literatura no en tenien prou...

L’excel·lència d’una obra es pot mesurar de moltes maneres i és impossible que tothom es posi d’acord. La pretensió de fixar un model és gairebé tan inútil com la de construir un cànon que sigui representatiu d’una literatura. Cada autor es fa el seu, de cànon, igual que cada lector s’apropia del sentit d’una obra. Si em fessin definir el meu model d’excel·lència (tot i que la paraula em resulta massa solemne, massa petulant), parlaria d’aquelles obres que saben combinar diferents elements: el respecte per una tradició literària; el talent individual per assumir-la o distanciar-se’n; un estil que plasmi una veu pròpia i un treball lingüístic; un interès per transmetre el batec de la realitat que ens envolta sota les formes més personals... A través de la cultura pop, per posar un exemple, tan viva i estimulant, i alhora tan tradicionalment allunyada de l’alta literatura.

Fa dècades que la creació literària va desbordar els límits classistes i les convencions del gènere. Així, l’elitisme implícit que comporta la defensa de l’alta literatura (hi ha qui ho pronuncia posant els ulls en blanc) és una postura que avui dia té un deix anacrònic. Després de les avantguardes i la lliçó postmoderna, que al seu moment van saber qüestionar i parodiar les certeses implacables, el que es coneix per alta literatura ha perdut el valor referencial i s’ha acabat reciclant en un gènere per si mateix. És un destí ben honrós, però els plantejaments elevats, la voluntat de refondre els clàssics, l’ús de metàfores ideològiques o l’estil volgudament complex —és a dir, els paràmetres que definirien el gènere de to elitista— no sempre garanteixen la qualitat de l’obra. Segur que hi ha lectors que prefereixen aquesta mena de literatura, igual que n’hi ha que disfruten amb la novel·la negra, la d’aventures o la prosa esotèrica, però seria un error considerar que l’obra és culturalment superior, o més profunda, només perquè el plantejament és en aparença més enrevessat. Ja ho deia Oscar Wilde: l’art mediocre sol ser molt benintencionat.

Jordi Puntí, L’Avenç, maig del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma