A cops de teatre

A Pou Premier, dins d’El matí de Catalunya Ràdio, l’actor Josep M. Pou recomana cada mes les novetats més estimables dels escenaris d’arreu del món. Gràcies a ell, m’assabento que Al Pacino interpreta un Shakespeare a Nova York i Jeremy Irons un altre a Londres, que a Nova York han estrenat el musical The Addams Family i que a Londres encara es manté en cartell Sister Act. Tot de dades que em guardo a tall d’inventari, perquè no tinc cap perspectiva a mitjà termini de viatjar a aquestes ciutats si no és deportat (en aquest cas, no crec que estigués d’humor per veure Sister Act). Pou ens proporciona aquest aire cosmopolita i culte, tan apreciat pels esperits sensibles, que ens allunya de la púrria i del nostre cap de recursos humans. Parla de teatre amb convicció i passió, sempre elogiós, benhumorat i enèrgic, i ens encomana el desig imperiós d’acudir a un teatre i suportar l’obra amb enteresa i alacritat. Com que m’agrada molt el teatre, m’hi avorreixo sovint (o, si hi ha sort, m’adormo sobre el programa de mà). Potser perquè no sóc capaç de deixar-me imbuir de l’excel·lència cultural del teatre per decret, coartada que actors, autors i directors s’atribueixen en un dir Ibsen. No cal guarnir el teatre amb ditirambes i ulls en blanc, a les antípodes d’aquell cartell modest i sincer de l’empresari Gil del Tívoli: “L’èxit ha sorprès la mateixa empresa”. De Josep M. Pou només em sobra el tic, tan comú en el sector, d’elevar-ho tot a meravellós, fantàstic i imprescindible. Com si ens volguessin vendre un ratllador elèctric de pastanaga.

Enric Gomà, Avui, 12 de maig del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma