Les tres edats de Paul Weller

Existeix una estirp de músics que tenen la virtut de fer coincidir sempre les seves inquietuds creatives amb el que la gent desitja escoltar. Potser al principi el seu èxit va dependre de les modes que ells mateixos van instigar, però amb el pas del temps han demostrat que van per lliure. Un dia fan 50 anys, amb una carrera d’èxits i algun fracàs (que amb els anys es ­reivindica com un èxit fora del seu temps), treuen un nou disc i llavors algú pronuncia aquell verb tan satisfactori: reinventar-se. Elvis Costello es reinventa amb cada disc... Joni Mitchell s’ha reinventat diverses vegades al llarg de la seva carrera...

Paul Weller, que acaba de presentar disc, Wake up the nation, el desè en solitari, seria un bon candidat a reinventar-se. No obstant, quan escolto les seves noves cançons m’adono que no necessita ser rupturista. Weller està instal·lat en la seva maduresa creativa –un altre d’aquells tòpics que resulten molt útils, juntament amb allò de l’artista inclassificable– i, quan compon, explora les influències que han donat sentit a la seva carrera, barrejant-les si fa falta. En realitat, escoltar aquest disc és com mirar la seva foto més actual i buscar en la seva cara parca i serena el noi enfadat i amb corbata negra que sortia a la portada d’In the city, de The Jam; el jove burleta, amb gavardina, serrell i mocassins de The Style Council o el pare de família que va compondre Stanley Road.

Aquestes tres edats de Paul Weller estan reunides a Wake up the nation. Són cançons breus, de dos minuts i mig, que s’han d’escoltar com qui li exalta el nou i l’enamora el vell. No ­tears to cry té un fons soul dels primers discos de The Jam. In Amsterdam és un tema instrumental que podria tocar Style Council, si avui dia existís. Trees comença com pur northern soul, amb cors i orgue inclosos, i després es converteix en una melodia popular, que recull el piano i deriva cap a ritmes mod per acabar en l’ona del Paul Weller que ens va donar Wild Wood. Sensacional.

Fa un any, en aquestes dates, va morir el pare de Paul ­Weller, John, que durant 30 anys va ser el seu mànager i el va guiar en la selva dels negocis i concerts. Tocar sense ell darrere: m’imagino que aquesta haurà estat l’autèntica reinvenció del músic en aquest nou disc.

Jordi Puntí, El Periódico, 1 de maig del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma