McNulty a València

Demà diumenge, als Estats Units, un capítol de dues hores posarà fi a sis temporades de la sèrie Lost. Sempre que acaba una telesèrie d’èxit, es produeix en els seus adeptes una col·lisió sentimental. A l’emoció pel desenllaç llargament esperat s’hi contraposa el neguit de veure desaparèixer per sempre uns personatges que ja són com de la família. De fet, igual que va passar amb altres sèries de culte, Lost comença ara una segona etapa on els fans revisaran cada detall de la història per trobar-hi claus ocultes. Un dels signes d’aquesta vida extra són els llibres sobre sèries, que últimament s’han convertit en un gènere en si mateix. La jove editorial Errata Naturae, per exemple, va publicar fa uns mesos una antologia d’assajos sobre The Sopranos, i ara acaba de fer el mateix amb una altra gran sèrie: The Wire.

Els 10 textos d’aquest llibre són per a iniciats en The Wire i combinen l’anàlisi amb el record fascinat. El creador de la meravella, David Simon, obre el volum amb una introducció essencial per valorar la llibertat amb què HBO el va deixar treballar. És un gran defensor del caràcter narratiu de The Wire, exigent amb l’espectador i sense concessions comercials. Vet aquí un parell de les seves frases per tenir sempre a mà. Primera: «Un es converteix en productor per protegir el que escriu». Segona: «El relat ho és tot». Després el segueixen diverses aproximacions més o menys intel·lectuals i periodístiques. Així, Margaret Talbot fa un bon retrat de David Simon durant el rodatge. Marc Pastor, escriptor i policia científic, repassa la seva fidelitat a la sèrie i mostra una gran perspicàcia: si es volgués rodar a Espanya, diu, la ciutat que més s’assemblaria a Baltimore seria València. Touché! Jorge Carrión analitza a fons la «realitat literària» de la sèrie i, sense voler, polemitza amb Rodrigo Fresán. Carrión: «El realisme mai serà sacrificat en nom de l’espectacle». Fresán: «The Sopranos és realista, però The Wire és real». Tanca el llibre un relat del guionista George Pelecanos, que ens retorna a l’essència de The Wire i a més ens fa enyorar els McNulty, Omar Little i companyia. Que algú porti David Simon a València, sisplau. El Bigotis, els vestits de Camps i l’urbanisme ferotge de Rita Barberá l’esperen amb candeletes...
Jordi Puntí, El Periódico, 22 de maig del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma