Només queda el durant

Al final de La treva (1963), quan és a punt d’arribar a casa després de 20 mesos a Auschwitz, Primo Levi es pregunta: “Ben aviat, l’endemà mateix, hauríem de lliurar batalla contra enemics encara desconeguts, dintre i fora de nosaltres: amb quines armes, amb quina energia, amb quina voluntat?”. Els supervivents des camps d’extermini van carregar aquesta incertesa fins als llocs més inesperats. Hi ha els qui van tornar a casa, com Levi; hi ha els que van abraçar el somni sionista de la nova Israel; hi ha també els qui van fugir a l’altra punta del món, acollits per països que pretenien comprendre’ls. Rosa Lublin, la protagonista d’El xal, l’extraordinària novel·la curta de Cynthia Ozick (Nova York, 1928), pertany a aquest grup.

En una primera part breu i intensa –“escrita com en trànsit”, deia l’autora– la trobem en un camp de concentració, acompanyada de la seva filla Magda i la seva neboda Stella, de 14 anys. Magda tot just comença a caminar i sobreviu embolicada en un xal. Un dia, Stella l’hi pren perquè té fred, la nena petita surt del barracot i mor a la tanca electrificada. “Stella, fred, fred, la fredor de l’infern”: amb aquesta cadència com de kaddish s’obre un text extraordinari.

A la segona part han passat tres dècades i Rosa viu a Florida. Té 58 anys i està envoltada de jubilats jueus. Hi ha anat per curar-se d’un accés de bogeria que li va fer destrossar la botiga d’antiguitats que tenia a Nova York. Malviu en un apartament minúscul. L’únic lligam vital que li queda és la seva neboda Stella, “l’Àngel de la Mort” que li envia cartes, i el xal que embolcallava la seva filla. No cal explicar res més. “Els secrets que m’interessen, que se m’emporten”, va escriure Ozick en un assaig recollit a Metàfora i memòria (1989), “són generalment secrets sobre l’herència: de com les llavors de pera es converteixen en un perer, per exemple, i no en un ós polar”. Ozick explora amb gran penetració els confins del seny de Rosa Lublin, el territori físic i mental on tenen lloc les batalles contra enemics encara desconeguts. Ho fa amb una prosa preciosa, pausada, plomada per la tradició. Quan un desconegut li pregunta a Rosa si vol que tot sigui com “abans” (abans del camp de concentració, s’entén), ella reacciona airada. “Abans és un somni. Després és una broma. Només queda el durant. I dir-ne vida és una mentida”.

Jordi Puntí, ressenya d’El xal, de Cynthia Ozick (Viena editorial). El Periódico, 12 de maig del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma