dissabte, 15 de maig de 2010

Nostàlgia dels Smiths

L’altre dia vaig trobar al Canal Cultura un programa de música que pinta molt bé. Es diu Mapa sonoro i per ara es pot veure a la web de Televisió Espanyola. La seva intenció, crec, és detallar l’escena musical del país a través de reportatges itinerants. Una d’aquestes cròniques se situava al Raval de Barcelona i tenia com a protagonistes el músic Miqui Puig i l’escriptor Kiko Amat. Els vèiem que anaven a comprar vells discos de vinil, cadascun pel seu costat, i després es trobaven per ensenyar els trofeus i fer-se enveja l’un a l’altre. Conec bé aquesta manera de fer dentetes perquè durant una època jo també vaig col·leccionar elapés. Després, amb l’arribada del compacte, ho vaig anar deixant, però segueixo escoltant els vells àlbums i recordo molt bé on vaig comprar cada disc, i quins amics sospiraven per aquestes peces precioses.

Confesso, doncs, que seguia gelós les aventures d’Amat i Puig (així junts sonen com el cognom d’un prohom català), quan es va produir una sorpresa. Kiko Amat va treure un disc i el va definir així: «Això és mig Smiths, mig Jam, i del 85. Ningú els coneix». Llavors va mostrar la portada del primer elapé de The Dentists, Some People are on the Pitch. Tenia raó, els Dentists van passar pel món musical sense pena ni glòria, però jo sí que els vaig escoltar al seu dia. Vaig comprar el disc a El Maillot de la Margot, el temple musical de Manlleu, però en alguna festa nefasta dels noranta el vaig extraviar…

Hi va haver uns anys en què els Smiths eren tan influents que cada setmana els sortien imitadors. Jo odiava aquells grups, perquè convertien les virtuts dels de Manchester en defectes. Poc després, però, quan l’ego de Morrissey es va expandir i va acabar amb tot, aquelles bandes es van convertir per a mi en un refugi. Les escoltava com si versionessin cançons inèdites dels Smiths i imaginava com seria l’original. Així va ser com vaig arribar a grups meravellosos com The Lotus Eaters, The Rain, The Love Parade, Gene, The Sundays, A Riot of Colour i, és clar, The Dentists. Existia també la versió d’aquí, un gran grup que només va treure un disc. Es deien La Suerte Pezmáquina –quin nom tan estrany– i eren d’Argentona. Citaven Pavese a les lletres i sempre els presentava als meus amics com «els Smiths catalans». ¿Què se’n deu haver fet? Avui dia els segueixo escoltant.

Jordi Puntí, El Periódico, 17 de maig del 2010.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir