Pendents dels llavis

No hi crec, en les casualitats. Al revés de Paul Auster, l’atzar no m’interessa gens. Per això les casualitats em desagraden tant en les pel·lícules. També em disgusta trobar-me per atzar algú en un tren i haver de compartir amb ell l’experiència ferroviària.
Sentia Versió RAC1 de Toni Clapés, que és ideal mentre rentes els plats, els recomano el combinat de Clapés amb Mistol. Comentaven la votació de la reforma de la Diagonal, els intents per votar de l’alcalde Hereu. No quedava clar si se n’havia sortit. Com que un reporter de La Vanguardia ho havia gravat, Clapés va proferir: “Però que algú li llegeixi els llavis i sabrem què diu!”. Com totes les bones idees, els seus companys, uns descreguts, la van acollir igual que, a la seva època, es va rebre el projecte de barco-peix de Monturiol. Amb bromes, amb tocaments d’ase (en sentit figurat, no es va abusar d’animals en cap moment). L’endemà, vaig obrir La Vanguardia i hi reproduïen el diàleg entre el tècnic informàtic i l’alcalde, ja que el diari havia contractat els serveis de tres expertes en lectura labial –amb cinc, haurien pogut muntar un equip de bàsquet, el Regal Expertes en lectura labial-. Van llegir això: “Tècnic: No, no funciona. Potser, llavors, diguem-los que vostè ja ha votat... Alcalde: Sí, sí, exacte”. Així, quan Clapés ho va proposar, ja estaven contractades les tres expertes o bé algú de La Vanguardia va fer cas del suggeriment agosarat de Clapés? M’inclino per l’opció B. Els estudiants de periodisme haurien de compaginar Kapuscinsky amb Versió RAC1.

Enric Gomà, Avui, 15 de maig del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma