Tornar a la Rambla

Si tenen un parell d’hores lliures, els recomano que un dia d’aquests tornin a la Rambla de Barcelona, entrin al Palau de la Virreina i visitin l’exposició Guia secreta de la Rambla. El que hi trobaran és un ampli homenatge als temps canalles i convulsos del Barri Xino i la seva espina dorsal. L’arribada de Carles Guerra com a director del Centre de la Imatge, ara fa mig any, ha donat un nou impuls a un espai –la Virreina– que semblava llanguir entre turistes despistats i quatre esforçats de la cultura barcelonina. Així, aquesta guia és un repàs a les imatges que han fixat la memòria de la Rambla –ja siguin fotos, pel·lícules, pintures...– i la bona notícia és que defuig els tòpics i no vol ser una serenata nostàlgica, com altres intents recents. La fórmula per minimitzar els llocs comuns és sent molt exhaustius, sense arribar a l’aclaparament però gairebé, i donant protagonisme a la mirada, els gestos, les cares, els llocs. Tal com apunta Manuel Delgado al catàleg, la Rambla converteix la societat en un espectacle.

Seria absurd que ara els expliqués tot el que hi ha en aquesta guia visual i secreta. Poden servir com a caramel, però, dues fotos de l’enterrament de Mossèn Cinto Verdaguer, el 1902, en una Rambla plena de gom a gom de gent amb paraigua. O les fotos de cadàvers que Agustí Centelles va captar en els fets d’octubre, el 1934, que contrasten amb els transvestits i prostitutes que Gabriel Casas va retratar uns anys abans. Les imatges de la Diada del 1977, de Manel Armengol, coincideixen amb un reportatge sobre meublés d’aquell mateix any que Josep Cuntíes va publicar a la revista Por favor. Ocaña, artista underground i travesti fogós, els rep en una sala pròpia, potser amb un protagonisme excessiu en el conjunt. El mític cabaret La Criolla, els quioscos o la font de Canaletes també tenen el seu lloc. Mereixen una menció especial les fotografies sobre la Rambla que Xavier Miserachs va triar per al llibre Barcelona blanc i negre, del 1964: s’hi exposen els fulls de contactes, que permeten resseguir els viatges per Barcelona del fotògraf, així com confirmar la seva voluntat estètica, aquell aire de Cartier Bresson... En fi. Tornin a la Virreina, repassin les fotos i busquin-se a si mateixos en aquelles cares antigues. Hi som tots.

Jordi Puntí, El Periódico, 8 de maig del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma