Un gest, alcalde

Durant els últims anys de Franco i els primers de la transició, Jordi Estadella es va inventar i va donar veu a Tito B. Diagonal, el prototip del pollo pera tronat, bleda, petimetre i atabalat, que intervenia a Al mil por mil de Ràdio Joventut (llavors, Radio Juventud). Entre escandalitzat i sorneguer, Tito B. Diagonal desgranava l’actualitat política i social amb una ironia de doble tall, altament enginyosa: mentre Estadella es burlava dels senyorets merdes de Barcelona (que l’única democràcia a la qual aspiraven consistia a votar el president del Círculo Ecuestre), Tito B. Diagonal feia befa d’alguns aspectes, els més risibles i anecdòtics, de l’oposició democràtica. Avui això seria impracticable, la ironia està en risc d’extinció, ja que resulta incomprensible per a molts. Abans de llançar una ironia, ara es tendeix a anunciar-la amb clarins i corns de caça, acompanyats d’un cor grec recitant: “Poble d’Atenes, heus aquí una ironia!”.
A mi em divertia Tito B. Diagonal, l’escoltava molts vespres tancat a l’habitació, mentre perpetrava el batxillerat, en un combat cos a cos. El bo del cas és que Tito B. Diagonal, enmig de les seves al·locucions indignades i càustiques, deixava caure, de passada i com si no se n’adonés, l’hora i el lloc de les manifestacions previstes en contra del règim de Franco. Així és com els oients s’assabentaven que l’endemà hi hauria una concentració convocada a l’Arc de Triomf, a Canaletes, a la plaça de la Llana. Jo, ho dic sense un bri d’ironia, li aixecava un monument davant del Reial Club de Polo.


Enric Gomà, Avui, 5 de maig del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma