dilluns, 10 de maig de 2010

Vota, Vota!, Vota?

Vota. Dimecres dia 5. Encara no se saben els resultats de les eleccions generals britàniques però no n’espero gaires sorpreses: la democràcia britànica té com a base tres partits principals només dos dels quals poden guanyar, mentre que el tercer serveix per fer veure que no es tracta d’un sistema de dos partits. Ha estat així des que tinc ús de la memòria i fins i tot els discursos del tan esbombat “fenomen” de les eleccions, el liberal Nick Clegg, no han aportat res de nou; més aviat el revés: una declaració típica d’aquest (citada al Guardian, 4/5) parla de “valors, justícia i unes reformes tributàries progressistes...”. Exactament les paraules que feien servir els líders liberals dels anys setanta. Un pamflet electoral d’un diputat conservador londinenc, en canvi, promet el següent: “Uns barris més segurs, uns carrers més nets, i més ajuts per a la gent gran”: les mateixes promeses tory de fa dècades. I l’eslògan principal dels laboristes –“Un futur just per a tothom”– m’omple de nostàlgia en recordar-me les campanyes de Harold Wilson, als anys seixanta. Fins i tot els personatges excèntrics d’ultradreta, inconscientment còmics, que el Partit Conservador ha exhibit a totes les eleccions passades, també són presents en aquestes, en la forma del ministre d’Interior a l’ombra, Chris Grayling, que vol que els propietaris dels bed & breakfast en facin fora les parelles gais; o la cap del consell assessor conservador per a la Justícia Social, Phillippa Stroud, que creu que hi ha ciutadans posseïts per “dimonis” (The Observer, 2/5).

Vota! Mentre espero els resultats, una cosina anglesa meva m’envia un acudit recent: un diputat britànic és atropellat per un camió i, tràgicament, es mor. La seva ànima puja cap al cel, on sant Pere li dóna la benvinguda però li adverteix que, com que és una persona tan important, podrà escollir lliurement entre el cel i l’infern; el diputat, diu, haurà de passar un dia en un lloc i un altre a l’altre i tot seguit decidir on vol passar l’eternitat. El diputat decideix començar amb l’infern, que resulta ser un indret ben confortable, amb un gran camp de golf, ple de gent riallera vestida de frac. Junts, mengen llagosta i beuen xampany. El diable mateix resulta ser un paio divertit que no para d’explicar uns acudits excel·lents. Al cap d’un dia, però, toca pujar al cel. El diputat hi toca l’arpa i sura de núvol en núvol fins que sant Pere l’avisa que ja cal triar: el cel o l’infern. El diputat, tot i trobar el cel força agradable, afirma que se sentiria encara més còmode a l’infern. Dit i fet: torna a baixar-hi però ara descobreix que és al mig d’un paisatge erm i gris, poblat per tot de desgraciats en parracs que no deixen de ficar la brossa que cau del cel en bosses d’escombraries. El diputat se n’estranya: com pot ser, si ahir hi havia llagosta i xampany i un camp de golf? El diable li somriu: “Ahir fèiem campanya. Avui has votat”.

Vota? Divendres dia 7. Ja se saben els resultats: un Parlament penjat. I quan es despengi, Anglaterra serà on ha estat des que tinc ús de la memòria...

Matthew Tree, Avui, 09/05/2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir