Si Kafka hagués arribat a vell...

Començaré amb una suposició arriscada i extravagant: si Franz Kafka hagués sobreviscut a la tuberculosi i després al nazisme, si hagués arribat a Amèrica com el seu jove Karl Rossmann, a la vellesa hauria escrit contes semblants als de Leonard Michaels (Nova York, 1933 - Berkeley, Califòrnia, 2003). O potser simplement hauria celebrat com un lector més els contes de Leonard Michaels. Ja he dit que corria el risc de formular un disbarat, però em diverteix imaginar que aquest humor corrosiu i tenyit de desgràcia dels contes de Kafka a Europa, tants anys després hauria emergit als Estats Units com un malson hormonal i familiar. Contes nascuts del contrast entre l’herència jueva i el festival d’excessos que van portar els anys 60 a Nova York.

L’edició de Los cuentos de Michaels, publicats ara per primera vegada en castellà, ens permet resseguir en tota la seva esplendor un autor que no va arribar al gran públic --va fer poques concessions--, però que representa una veu única i molt respectada. N’hi ha prou de llegir el seu primer llibre, De aquí para allá (1969), per entendre que el seu impuls literari és agosarat. Són contes que semblen escrits en un estat permanent d’alerta. Al recordar-los, hom reviu el moviment nerviós d’algú, com en aquells quadres de Francis Bacon que volen capturar cent instants dislocats en un de sol. «Éramos una ráfaga de cabellos y garras», diu un narrador per descriure dos amants arravatats. Moltes d’aquestes històries retraten un món de joves, de relacions ocasionals, que sorprenen per la procacitat sexual i un llenguatge directe que a vegades tendeix a l’abstracció. Esplèndid, per exemple, és el conte «Haciendo cambios», que inclou una teoria social de l’orgia.


L’humor i l’autoodi són també senyes d’identitat en els contes del seu segon llibre. Los habría salvado si hubiera podido (1975) marca un avanç en l’experimentació i el seu fons psicològic es torna més amarg i més violent. La vida en parella es posa en qüestió. Algunes de les històries introdueixen anàlisis literàries, jocs amb Lord Byron i Jorge Luis Borges. El passat jueu de Michaels, els pares del qual van emigrar des de Polònia, emergeix aquí i allà en passatges que recorden els germans Coen d’A Serious Man: aquest conflicte latent amb el deure de ser un mateix. Un dels textos, «Depresivos», està format per contes breus, escenes i diàlegs que introdueixen dilemes morals. És el mateix to que es troba en els fragments de Miscelánea (1990), extraordinari conjunt, on els textos ja no tenen títol i semblen anotacions de dietari que tendeixen a buscar la ficció que hi ha en la vida, o al revés.


Els contes que segueixen al volum, escrits ja a finals dels anys noranta, suposen una pacificació de la voluntat literària. La maduresa creativa de Michaels coincideix en un estil més clar i les trames semblen un destil·lat de memòries personals i conflictes llargament interioritzats. «Luna de miel», per exemple, es mereix estar en totes les antologies. Aquesta evolució es concreta, finalment, en la sèrie de contes que Michaels escrivia en el moment de la seva mort. Són relats protagonitzats per un matemàtic jueu anomenat Nachman, tímid i retret, espectador ideal de la vida, i recorden en la seva formulació l’escriptor Bech de John Updike o el Zuckerman de Philip Roth. Aquesta és la tradició de Leonard Michaels i els seus contes el situen al capdamunt.

Jordi Puntí, El Periódico, 30 de juny del 2010. Ressenya de Los cuentos, de Leonard Michaels (Lumen).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma