dimecres, 2 de juny de 2010

Discret, afilat i elegant

A principis dels anys setanta, quan Tom Wolfe va posar de moda el Nou Periodisme, es van traduir al castellà diversos llibres de Gay Talese (Ocean City, Nova Jersey, 1932). L’editorial Grijalbo va publicar aleshores títols essencials com Honrarás a tu padre (1972), un llibre «sobre la insularitat que distingeix la vida privada dels gàngsters i les seves famílies», en paraules del seu autor, o El reino y el poder (1969), on descrivia la vida que portaven els seus col·legues periodistes del New York Times i acotava el seu instint voyeurista. Després d’aquella ratxa, han passat 40 anys i no s’ha sabut res més de Gay Talese, fins ara, que Alfaguara reuneix a l’antologia Retratos y encuentros alguns dels seus millors textos periodístics.

Llegint Talese, un s’adona que aquest tipus d’articles llargs, que utilitzen 50 pàgines per retratar un personatge, ja no són possibles en la premsa actual. Com a mínim a Espanya, els diaris i revistes no tenen la paciència i els diners per encarregar als escriptors reportatges de tant volum, on l’estil literari es posa al servei de la no-ficció per construir el que Talese anomena «literatura de la Realitat». Als Estats Units, en canvi, aquesta tradició segueix en plena forma gràcies a revistes com The New Yorker, Esquire, Open City o The Believer, entre moltes altres.

Malgrat que se l’adscriu al Nou Periodisme, la posició de Gay Talese respecte del tema que tracta és menys central i impertinent que, per exemple, Hunter S. Thompson o el mateix Truman Capote. Talese és sempre transparent, de prosa elegant; observa sense imposar la seva presència --la mosca a la paret-- i els seus protagonistes confien en ell. Els textos que apareixen a Retratos y encuentros són extraordinaris exemples d’aquesta perspicàcia literària. La seva lectura ofereix detalls constants d’una ploma afilada i discreta alhora. En el retrat del Peter O’Toole, per exemple, el periodista acompanya l’actor al seu Dublín natal i el segueix fins a un hipòdrom per veure unes carreres. Mentrestant, O’Toole beu i recorda el seu passat. Explica com en la seva primera aparició en un escenari, per representar una obra de Txékhov, va decidir convertir el seu paper de pagès georgià en un transsumpte de Stalin, «cremant de ressentiment contra l’aristocràcia». Tot seguit afirma: «El verdader artista hauria de ser capaç de saltar a una galleda de merda i sortir-ne fent olor de violetes».

Talese s’interessa per les icones de la cultura popular americana: actors, cantants, esportistes... El perdedor és un retrat sentimental del boxejador Floyd Patterson. A Frank Sinatra está resfriado, potser el seu text més famós, llegim unes notes sobre el cantant mentre el periodista està al seu costat però sense entrevistar-lo: «Sinatra amb grip és Picasso sense pintura, Ferrari sense combustible..., encara pitjor». Seguint Muhammad Ali fins a Cuba, ens ofereix una xerrada entre el boxejador i Fidel Castro. Els tres últims textos del volum, de to autobiogràfic, es poden llegir com una poètica del seu periodisme.

Gay Talese és un model central en la tradició de cronistes i articulistes que han forjat una manera de narrar la realitat. Els assajos de David Foster Wallace o George Saunders són alguns exemples recents d’aquesta cadena que va passar també per Joseph Mitchell, George Plimpton, Joan Didion, Norman Mailer o Janet Malcolm. Tant de bo que tots aquests autors se segueixin traduint. Potser d’aquesta manera aconseguiran animar els diaris i les revistes d’aquí.


Jordi Puntí, ressenya del llibre Retratos y encuentros, de Gay Talese (Alfaguara), a El Periódico, 2 de juny del 2010.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir