dissabte, 26 de juny de 2010

Els 70 anys de Joan Solà

El dijous de la setmana passada, a les sis de la tarda, el professor Joan Solà va dictar la seva última classe a la Universitat de Barcelona. Ho va fer a l’Aula Magna, envoltat d’amics, col·legues i admiradors. En total prop de 400 persones entre les quals m’hauria agradat estar (¿o és ser? M’hauria agradat ser... Hauré de mirar-ho en algun dels seus llibres). En el fons, aquest acte solemne és una formalitat que marquen els seus 70 anys i els tràmits universitaris, però jo no m’imagino que en Solà es retiri de debò. L’entusiasme i la dedicació que ha mostrat sempre per estudiar, analitzar i fixar la llengua catalana –per viure-la i donar-li vida, vaja– no és cosa que es pugui liquidar d’un dia per l’altre, sinó que ja forma part del seu caràcter i amb els anys ha crescut i s’ha afilat encara més.

Una de les principals virtuts d’en Joan Solà, ja sigui a la universitat o com a membre de l’Institut d’Estudis Catalans, és que ha acostat la llengua del carrer i la llengua de l’acadèmia (on sovint tenen la temptació de conservar-la amb formol). D’acord, ens ve a dir, hi ha unes normes gramaticals que s’han de complir, però seríem beneits si ens tanquéssim en banda i no acceptéssim que les llengües són canviants i han de reflectir la realitat, i no a l’inrevés.

Aquesta atenció pel català que ens envolta, sovint provocadora, era justament el que posava en pràctica amb els estudiants a la universitat. Ho vaig viure als anys noranta, quan estudiava a la Central i vaig anar d’oient a alguna de les classes de sintaxi d’en Solà. De la mateixa manera que m’agradava entrar a les classes de Jordi Llovet, per sentir com cantava òpera i analitzava La transformació de Kafka com si fos Nabokov en persona, de tant en tant uns amics m’avisaven que aquells dies en Solà estava divertit i que l’havia de sentir. Tot i que després no en pescava gran cosa, de les seves classes, sí que en recordo el to planer però incisiu, la veu calmada que sabia trobar exemples amens i que no s’estava de criticar, quan calia, la passivitat dels senyors que establien les normes. Després, de mica en mica, vaig retrobar aquella actitud en els seus articles i llibres. Les Qüestions controvertides..., els Estudis de sintaxi... Si escrius en català, segur que una hora o altra et salven una frase, un paràgraf. Quina sort, tenir en Solà.

Jordi Puntí, El Periódico, 26 de juny del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir