Els esborrats

Sovint s’oblida que, de la presó, és molt més important sortir-ne que no pas entrar-hi. A les ràdios és força habitual aquella trucada encesa d’un oient que rondina perquè els petits furts no es castiguen amb la presó, la deportació o la lapidació pública. Però no pas una presó catalana, sinó molt millor una de turca (l’oient va veure L’exprés de mitjanit i va trobar que els presos hi rebien un tracte adequat), perquè les catalanes tenen piscina, que és un greuge comparatiu amb els altres ciutadans, que hem de pagar la quota del club de natació. La piscina indigna, mentre que la biblioteca no desperta el més petit rebuig, ja que la lectura es percep com uns treballs forçats. A Paisatges humans, de COMRàdio, Jordi Sacristán i el seu equip es van interessar per aquests homes esborrats darrere d’uns murs, que sovint han estat traslladats des del penal penitenciari de les toxicomanies (és una metàfora, no el busquin a les pàgines blanques). Un reclús, el Toni, que es va estar un any llarg tancat a Quatre Camins, el primer dia que va sortir al carrer es va emocionar en veure un gos. Feia quinze mesos que no n’havia vist cap –a la realitat, s’entén, desconec si a la garjola mirava Rex, intepretada pel gos Santo Von Haus Zieglmayer, al cel sia-. Els sóc sincer, els gossos em fan més fred que calor, si fos per mi els enviaria tots a bordar a la Pirena, però arribo a entendre l’emoció del Toni. Pensant-hi bé, en el seu lloc experimentaria un sentiment semblant davant de Les Set Portes, que des del meu punt de vista és el millor amic de l’home.

Enric Gomà, Avui, 12 de juny del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma