Els seus llibres parlaran per ell

Em truquen del diari a mitja tarda per explicar-me que l’escriptor José Saramago ha mort. Després em demanen si podria escriure una semblança del premi Nobel de literatura. Començo a pensar en el que podria explicar de l’escriptor portuguès i, abans que res, revisc les dues vegades que hi vaig poder parlar. La primera va ser durant la presentació a Barcelona de La caverna (2000), novel·la antiromàntica que parla de la globalització i dels centres comercials. Uns anys més tard vaig coincidir amb ell a la Fira del Llibre de Guadalajara, a Mèxic, en una taula rodona sobre la figura de Manuel Vázquez Montalbán: ell parlava de MVM i la política, i jo de MVM i el futbol. En els dos casos em va semblar un senyor entranyable, de gest concentrat i mirada lúcida, que portava el Nobel com un pes més que com una benedicció, però d’aquestes dues trobades anecdòtiques no en podria treure cap conclusió que no fos trivial i reductora…

Penso després en la imatge pública de José Saramago. Els últims anys, el seu discurs d’esquerres, compromès amb l’antiglobalització i tenyit a vegades d’un antidogmatisme dogmàtic, havia emmascarat els seus interessos literaris i els havia trivialitzat… Però m’adono que tot això quedarà en un segon terme. Ara que ja no hi és, els seus llibres parlaran per ell. És la compensació que es pren sempre la literatura. Els seus llibres, doncs. Com els ha passat a molts lectors, vaig descobrir Saramago amb la novel·la Tots els noms (1997). Recordo la impressió que em va produir la història de Don José, aquell funcionari del registre civil que s’enamorava d’un nom femení, d’una dona desconeguda –com un ressò de l’amor de lluny dels trobadors–, i arrossegava aquella atracció fatal pel laberint kafkià de l’arxiu. Atrapat pel ritme lent i envoltant de les seves frases, vaig buscar després les seves novel·les anteriors i em vaig aturar en dos grans llibres: Assaig sobre la ceguesa (1995), un llibre preciós i terrible, i L’any de la mort de Ricardo Reis (1984), una lectura lliure de l’obra de Fernando Pessoa, com un peatge que tot escriptor portuguès ha de pagar. Dels seus últims llibres em quedo, per fi, amb El viatge de l’elefant (2008), sobre el trasllat d’un paquiderm al segle XVI, i que potser és la novel·la més graciosa i alegre de Saramago, amb un narrador festiu i juganer, que quan escriu no té edat. Sí, ara els seus llibres parlaran per ell.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de juny del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma