Esnobs, Pijos, Acabalats

Esnobs. Hi ha catalans que s'han sorprès del fet que, a Anglaterra, dos polítics d'ideologies nominalment oposades –el liberal Nick Clegg i el conservador David Cameron– hagin aconseguit formar un govern de coalició en un temps rècord. Però a molts anglesos no ens ha sorprès gens, atès que tant Cameron com Clegg, socialment parlant, són com dues gotes d'aigua: van anar a unes escoles privades d'alt rang i a les universitats d'Oxford i Cambridge, respectivament; com a resultat, tenen uns accents idèntics quan parlen i una prepotència ídem a l'hora de manar.

Pijos'. A Anglaterra, el pas de les escoles privades a Oxford o Cambridge és gairebé automàtic, a menys que siguis un cretí si fa no fa certificable (i encara així, n'hi ha que s'hi colen). Per contrast, només un 3% dels estudiants que arriben a Oxbridge són de les classes abans dites humils. No és casualitat, doncs, que la majoria dels prohoms anglesos –metges, alts funcionaris, periodistes de prestigi...– parlin amb l'entonació inconfusible dels que han passat pel sedàs d'un col·legi de pagament seguit d'una universitat d'elit: l'accent, doncs, delata els seus orígens socials.

Acabalats. Aquí, no; o no del tot. Al contrari, durant anys no vaig saber com identificar els catalans d'upa. L'accent d'algú sovint no n'indica la classe: hi ha catalans acabaladíssims que parlen –expressament?– com si acabessin de tornar del tros. L'historial escolar tampoc no revela gran cosa: hi ha un munt de persones en les professions liberals que es van educar a les escoles públiques més normals. De fet, no vaig resoldre aquest enigma fins fa un mes, quan, a L'oracle –el programa de Xavier Graset a Catalunya Ràdio–, la Núria de Gispert, advocada i diputada, tot parlant dels destrets del Fèlix Millet, va exclamar: “Em va saber tant de greu, perquè el coneixíem tots, tots!” Tots? En 25 anys de convivència entre els catalans, no havia topat una sola persona que hagués tingut el plaer de fer ni que fos una encaixada amb el senyor Millet. De manera que vaig entendre, per fi, que a Catalunya, el que realment determina l'estatus social no és pas l'escola o l'accent sinó la qualitat de la companyia amb la qual un es fa. Com diu la dita anglesa: A man is known by the company he keeps. Que el GDLC tradueix, amb una precisió remarcable: “Qui va amb un coix al cap de l'any coixeja”.

Matthew Tree, Avui, 27/06/2010

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma