diumenge, 13 de juny de 2010

Europa, i tiro perquè em toca

L’estiu del 1985, vaig fer 18 anys i vaig sortir per primera vegada a Europa amb uns amics. Per unes 12.000 pessetes –72 euros dels d’ara–, vam viatjar a París en un autocar amb televisor i minibar (tota una novetat) i vam passar set nits en un hotel de batalla del bulevard Voltaire. El segon dia, portats per l’excitació, vam sopar en un bistrot molt aparent del Barri Llatí i la clavada va ser monumental. Algú va traduir els francs a pessetes i ens vam sentir pobres com aquells emigrants dels anys 50. Com que ens havíem polit el pressupost de mitja setmana, ens vam resignar a menjar entrepans cada dia.

En una de les fotos del viatge, surto menjant un entrepà de salami als jardins de Versalles, i em sembla que aquesta imatge podria resumir aquell primer instant campetxano de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea. Llavors en dèiem la CEE, o el Mercat Comú, i als nostres ulls d’estudiants era una entelèquia que, sí, d’acord, ens evitaria problemes amb els camioners francesos a la Jonquera, però sobretot ens permetria guanyar en autoestima. Per això llegíem La insuportable lleugeresa del ser, de Milan Kundera, perquè era el que es portava a París, Milà i Frankfurt.

George Steiner va detallar en un llibre els trets culturals que unien tots els europeus. Un d’aquestes coincidències, segons el pensador, era que podem anar d’un costat a un altre a peu. Caminem i a cada pocs quilòmetres trobem algú que és com nosaltres, per això no ens sentim estranys. Això em porta a recordar que en aquells primers estius com a europeus es va fer popular l’Interrail. Les estacions centrals es van omplir de joves espanyols que saltaven d’un país a un altre com qui juga a l’oca i tiro perquè em toca. Un dia arribaven a Brussel·les, es lligaven una noia i a matí següent es despertaven a Amsterdam o fins i tot a Copenhaguen, però ja sense la noia.

Ara, amb la perspectiva dels anys, ens adonem que els braços oberts de la UE ens van animar a anar més lluny i durant més temps. Vam començar a estudiar anglès seriosament, amb fascicles de la BBC o en acadèmies d’idiomes muntades per vells hippies que tornaven d’Eivissa. Vam aprendre a moure’ns i vam comprendre que, quan surts a fora, sempre passa alguna cosa.
Els anys 90, els espanyols ja s’havien passejat tant que els estrangers van començar a sentir curiositat pel que passava més enllà de les nostres platges. Els grans grups musicals, per exemple, van incloure Madrid i Barcelona a les seves gires. Llavors van arribar les beques universitàries Erasmus —també anomenades Orgasmus per raons òbvies— i, per cada espanyol que se n’anava, un europeu travessava els Pirineus. Al principi els sorprenia que alguns parléssim català, o que les cases no sempre estiguessin moblades com a les pel·lícules d’Almodóvar, o que no fos estiu tot l’any. A poc a poc van descobrir que a Espanya també es podia ser lluny de casa, i alguns es van quedar.


Amb la caiguda del Mur, els països per visitar es van multiplicar. Després va arribar l’euro, els vols de baix cost, i la promiscuïtat entre europeus va accelerar un suposat intercanvi cultural. El temor és que un dia siguem tots massa iguals, però per sort encara hi ha diferències… Escric aquestes línies en un tren que em porta de Munic a Viena. El viatge dura quatre hores i després el tren segueix fins a Budapest. En aquest mateix vagó hi viatgen uns espanyols. Fa una estona, els altaveus ens han informat en alemany i en anglès que el tren porta quatre minuts de retard i s’han disculpat moltíssim. «¿Ha dit quatre minuts?», pregunta un dels espanyols, i riu meravellat. «Aquestes coses a Espanya no passen», assenyala un altre, però no aclareix si es refereix al retard o a les disculpes.

Jordi Puntí, El Periódico, 15 de juny del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir