dissabte, 26 de juny de 2010

La moral imposada

“La mujer le vió acercarse, y se incorporó sobre un codo, llenos de lágrimas sus ojos”. Ben segur que han reconegut aquest passatge d’Ama Rosa, la més aplaudida de les radionovel·les que va escriure Sautier Casaseca, entre les quals hi ha Lo que nunca muere, El pecado de la mujer i Simplemente María, que encara vaig aconseguir. L’escoltava amb l’Elisa, la cuinera de la meva àvia, mentre bevíem gasosa Géiser per apagar les penes.
Si vostè és amant de commemorar les efemèrides (totes i cada una), ha de saber que fa cent anys va néixer Guillermo Sautier Casaseca i que la millor manera de celebrar-ho és plorar molt assegut en un tamboret de cuina. Sempre es diu que els serials de Sautier reflectien la moral imposada pel franquisme. Des del règim es van dictar lleis que promovien una moral antiquada, timorata i submisa, que la censura protegia amb zel (dit de passada, a la Viquipèdia llegeixo que el Dia Mundial per la Llibertat de Premsa es commemora des del 1442, vuit anys abans que Gutenberg inventés la impremta). Però aquesta moral no diferia gaire de la de les Pàgines viscudes de Folch i Torres, escrites abans de la guerra. En insistir tant en la imposició de la moral per part del franquisme, s’exculpa la societat, com si aquesta l’hagués acollit de mala gana, a contracor. Quan per a molts ja era, més o menys, la seva moral (no hi compto els excessos del cardenal Segura). Ja la duien posada. Als anys vint, a moltes famílies hi van haver grans debats sobre la llargària que havien de tenir les mànigues d’un vestit de noia.

Enric Gomà, Avui, 26 de juny del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir