dissabte, 26 de juny de 2010

L’any de la mort de José Saramago

La mort de Saramago ha suscitat elogis de tota mena, alguns assenyats, d’altres naturalment hiperbòlics. S’ha dit que amb la seva desaparició perdem un rar exemple d’una estirp d’intel·lectual que sembla trobar-se en vies d’extinció. És cert que Saramago, militant comunista, autor compromès, encarnava el model de maître à penser sartrià, altaveu provocador i displicent amb els poderosos allà on li posessin un micròfon al davant, fos per donar conferències o respondre entrevistes. És cert també que avui dia abunden, entre els nous autors globals emergents, figures que mai no s’han significat pel seu pronunciament polític, com ara Haruki Murakami o Amélie Nothomb. Ara bé, de novel·listes amb discurs ideològic militant n’hi ha a tot arreu: Günter Grass a Alemanya, Mario Vargas Llosa o Carlos Fuentes a Llatinoamèrica, Martin Amis a Anglaterra o David Grossman a Israel, Henning Mankell a Suècia, Claudio Magris o Umberto Eco a Itàlia. Són autors d’edat provecta, però darrere d’ells en vindran d’altres, perquè de tota obra literària es desprèn una lectura política del món.

És veritat que massa sovint l’obra de Saramago ha quedat distorsionada i fins i tot eclipsada per la seva persona pública, pel personatge que ha creat tant involuntàriament com per mèrits propis. Saramago s’havia imposat una missió més enllà de la literatura, però tampoc no s’enganyava. “L’art no és capaç de canviar el món”, havia advertit en una entrevista concedida a Xavi Ayén per La Vanguardia. “Si fos així, seríem molt feliços, perquè s’han escrit El Quixot, Els germans Karamazov, Hamlet... L’escriptor no ha d’adoptar una postura messiànica. Jo em comprometo, però no hi poso cap esperança”. El Saramago militant que predica abrandat és corregit pel Saramago descregut, sorneguer, ateu.

De l’obra de Saramago destaca un fet singular: és un autor que comença a escriure de debò als cinquanta anys i no publica la seva primera novel·la important, Memorial del convent, fins que en compleix seixanta. Poeta abans que novel·lista, Saramago simplement tenia el do de la paraula. Tant en les seves conferències com en el seu discurs narratiu, es feia escoltar. Quan parlava en públic, ho feia arrossegant una mica la veu, entre l’afonia i el xiuxiueig. Si l’has sentit parlar en públic, en llegir-lo se’t fa difícil destriar la veu autorial de la seva cadència oral, aquell fraseig vessat a cau d’orella, una veu oracular que et va embolicant i que t’arrossega, que cedeix de tant en tant la paraula als personatges sense introduir guions de diàleg per tal que el lector no descarrili del discurs principal. Aquesta assumpció del diàleg per part del narrador és sens dubte una de les marques d’estil de l’autor portuguès. Saramago explicava que la primera vegada que l’havien traduït a l’anglès, l’editor americà havia trobat tan estrany l’ús de l’estil directe lliure que a l’hora de compaginar la traducció s’havia pres la llicència de sagnar i marcar amb guionets de diàleg totes les intervencions dels personatges. Tot i tractar-se d’una versió fidel, que reproduïa frase per frase el contingut de la novel·la, l’havien traït tipogràficament en donar als diàlegs un tractament convencional. En rebre les proves per correu, Saramago s’havia indignat de tal manera que havia amenaçat de vetar l’edició. I amb tota la raó del món, perquè havien convertit la seva novel·la en un text completament diferent.

¿Per què evita els senyals convencionals de diàleg? Doncs perquè Saramago escriu com si parlés, amb tot l’artifici del qui escriu, però amb la naturalitat del qui parla. I perquè Saramago escriu novel·les com si expliqués una llarga rondalla, i ja sabem que les rondalles són per ser explicades i escoltades, no pas per ser dramatitzades. Les novel·les de Saramago es podrien llegir en veu alta i les hauria de poder entendre qualsevol persona que sapigués escoltar, fins i tot un analfabet com la seva mare, perquè malgrat l’aparent complexitat paratàctica, la sintaxi de Saramago és ben assequible i ell no et deixa perdre el fil. Simptomàtic d’aquest fet és que Saramago parlava també com escrivia, d’aquí que la seva eloqüència magnètica meravellés els auditoris, tant pel que deia a tantes i tantes persones assedegades d’autoritat moral, com per com ho transmetia, amb un llenguatge diàfan i alhora amb la retòrica suficient per preservar el matís, introduir-nos a la complexitat.

Les obres de Saramago, sobretot a partir de L’assaig sobre la ceguesa, parteixen d’una premissa radical, més pròpia d’un relat breu que no pas d’una novel·la. Què passaria si de sobte tothom fos cec? Què passaria si tothom votés en blanc? Què passaria si la gent deixés de morir? Saramago parteix d’una premissa inversemblant per construir un relat plausible, sense necessitat de sortir del tot de la convenció realista. Tot això l’allunya de la novel·la psicològica i l’acosta al mite, al relat bíblic, a la faula, a la paràbola, a aquell gènere en definitiva en què els actes no són unívocs i les motivacions dels personatges sempre susceptibles d’interpretació.

Si el Saramago ideòleg és antidogmàtic, el Saramago narrador és antiomniscient. Constantment ens presenta els fets com si no en conegués tots els detalls amb seguretat. Al contrari, introdueix adverbis d’incertesa (potser, probablement, etc), com si volgués donar-nos a entendre que les coses no han de ser només d’una manera. Aquestes falques d’incertesa són també recursos propis del qui reflexiona en veu alta, i permeten a Saramago perfer un dels seus efectes més aconseguits: crear en el lector la impressió que el relat s’improvisa sobre la marxa, com si la narració no fos més que una inflexió del seu pensament.

Saramago a Catalunya
Saramago va tenir una recepció excepcional a Catalunya. Les editores que ha tingut a Edicions 62 (Anik Lapointe, Martina Ros i actualment Pilar Beltran) l’han editat amb fe i amb èxit, des d’abans de la concessió del premi Nobel, i l’han convertit en un pilar del catàleg de l’editorial. Les traduccions de Joan Casas, Víctor Martínez-Gil i, a partir d’un cert moment, de Xavier Pàmies, són totes excel·lents. Saramago ha arrossegat molts lectors àvids d’autoritat moral, que han obert els seus llibres després de sentir-lo parlar, i en llegir-lo s’han trobat novel·les de discurs meàndric, heterodox, complex, matisat, sense les consignes que solia donar en les seves conferències. Per a l’escriptor català, Saramago presenta un altre motiu de fascinació, ja que és realment envejable la situació d’un escriptor ibèric com ell, que escriu des d’una illa adreçant-se al món sencer, sense els complexos de pertànyer a un país petit. La diferència entre Pessoa i Carner, entre Saramago i un contemporani català, és que l’autor portuguès no s’ha de qüestionar el marc d’on ell surt, no en fa una neurosi, de Portugal, no ha de vèncer la barrera de la pròpia limitació nacional, no ha de comentar la seva singularitat abans d’adreçar-se al món. A aquest avantatge de l’autor portuguès dins el context ibèric, cal afegir el fet que a Saramago Portugal se li havia fet petit. S’havia autoexiliat quan l’any 1992 el govern portuguès va impedir que una novel·la seva, L’evangeli segons Jesucrist, concorregués a un premi literari europeu. És paradoxal: l’efígie de Saramago apareixia en els segells de correus del seu país, però ell vivia a Lanzarote amb la seva traductora castellana, tenia el seu agent literari a Alemanya i una fundació que porta el seu nom al seu poble natal, lluny de Lisboa.


José Saramago era un portuguès que no tenia cap necessitat d’afirmar-se contra Espanya, ans al contrari: augurava la dissolució de Portugal i una comunió ibèrica entre tots els pobles de la Península. “Pot ser que encara existeixin els portuguesos, com una comunitat de gent que parla el nostre idioma”, deia en una entrevista fa uns anys, “però l’Estat portuguès podria desintegrar-se. Encara que això no passi demà mateix, té a veure amb el puixant paper d’Espanya com a Estat, un país viu i en progressió. És lògic que Portugal se senti atret per aquesta força i s’integri –amb un altíssim grau d’autogovern, això sí-, en un nou estat ibèric”. I paradoxalment, en aquest any de la mort de José Saramago hem vist com una crisi sense precedents a l’Estat espanyol coincidia amb consultes sobiranistes a Catalunya i també amb les seves exèquies solemnes a Lisboa, celebrades amb tota la pompa nacional, mentre les autoritats portugueses vetllaven perquè les cendres del seu Nobel no se’n tornessin a Lanzarote.

Un visionari, no un profeta.

Bernat Puigtobella, Avui, 24 de juny del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir