divendres, 18 de juny de 2010

L’art reflexiu contra la raó instrumental

Fa unes setmanes vaig tenir la sort de conèixer Obrad Savić, professor de Filosofia Política a la Universitat de Leeds. Savić és un esperit inquiet, provocador, que s’apassiona analitzant tot el que se li posa a tret. Una tarda, mentre preníem un cafè, li vaig preguntar si li agrada el futbol. Em va dir que no gaire, però llavors em va parlar del Barça-Inter de semifinals de la Champions. Havia vist el partit per televisió i havia quedat meravellat per la intensitat del joc. Havia comprès que allò era la lluita entre dues mentalitats antagòniques. «La victòria de l’Inter de Mourinho –em va dir llavors Obrad Savić– va representar el triomf de la raó instrumental sobre l’art reflexiu».

Confesso que en aquell moment la filosofada em va deixar KO, però aquests dies, després de veure els 16 partits que han completat la primera volta del Mundial, he tornat a pensar en les paraules del professor. Tal com jo ho desxifro, l’art reflexiu respon a la vella idea del futbol que Guardiola ha anat actualitzant en les dues últimes temporades: sortir a guanyar, però sobretot conscients de voler jugar d’una manera clara, sense alterar-se davant el rival. En canvi, la raó instrumental que tan lluny va portar Mourinho obeeix a uns criteris capitalistes: l’únic objectiu és guanyar i els éssers humans es converteixen en objectes manipulables. Per exemple: encara que Etoo sigui davanter, si fa falta jugarà de defensa durant 80 minuts.

En un Mundial tot va tan ràpid que, per agafar-se al pròxim partit, alguns equips s’obliden de l’art del futbol i juguen de manera pràctica. És a dir, no juguen, resisteixen. Pensem sobretot en els països sense una tradició arrelada, amb entrenadors mercenaris. Jo estic convençut, no obstant, que la selecció que al final guanyi el campionat ho farà gràcies al futbol reflexiu. ¿Quin és el secret? Doncs la barreja exacta de tradició i talent individual, d’un estil de joc definit i uns jugadors que sàpiguen aplicar-lo.

En la majoria de partits que hem vist fins ara, ha faltat una cosa o l’altra. Només Alemanya, Holanda, Xile i Argentina han demostrat equilibri entre la seva tradició i els jugadors decisius, tot i que és cert que jugaven contra rivals menors. En el cas d’Argentina, a més a més, sembla que el jeroglífic es resol quan el talent de Messi serveix l’estil argentí i viceversa. Molts equips ens han decebut perquè s’obliden de la seva tradició o no saben ben bé a què juguen. És el problema, en graus diversos, d’Anglaterra i Fabio Capello, de Domenech i França. El cas del Brasil és més complex: Dunga prefereix el múscul al toc, però és que tampoc va sobrat de talents individuals que facin la jugada quan recuperen la pilota.

La primera jornada del Mundial sol ser histèrica per a tots els equips. La segona serveix per calmar aquesta histèria o per excitar-la encara més. Tot això ens porta a parlar d’Espanya i el seu habitual fatalisme mundialista. Espanya és l’única selecció que de moment s’ha perdut per excés i no per defecte. En el partit davant Suïssa –un equip que va jugar a donant preferència a l’estil pràctic–, Xavi i companyia van malgastar art reflexiu, tan reflexiu que es van oblidar del talent individual (de Villa, Torres, Silva, Iniesta). La seva atenció a un estil de joc amb el gen blaugrana de Guardiola –jo ho visc així– els va travar massa i els va fer tornar ineficaços. N’hi haurà que veuran el toc com un exercici de retòrica vacu i demanaran més acció, més Sergio Ramos com un cavall boig. Ara tot depèn de la confiança en aquest estil perquè el talent existeix. Els que som del Barça hem viscut aquesta situació centenars de vegades. Se’n diu paciència. Ara és el torn dels aficionats espanyols. Gràcies a la fe en aquesta tradició de joc que va guanyar l’Eurocopa, per fi sabran què significa ser del Barça.

Jordi Puntí, El Periódico, 18 de juny del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir