dilluns, 21 de juny de 2010

Pilota, Barça, Roda

Pilota. Mai no he estat gaire futboler, però tampoc mai no he estat d'aquells que consideren que el futbol és una imposició molesta. Al contrari, gaudeixo com el primer de qualsevol partit ben jugat (i més si el Barça se la juga). Ara bé, si em perdo el partit que sigui per la raó que sigui, no em poso ni un còdol al fetge. I com que mai no he entès bé el concepte de la competitivitat, si provés, contra natura, d'entusiasmar-me de debò amb el futbol, podria acabar com un personatge de la sèrie de comèdia anglesa dels 90 The Fast Show, el qual aplaudeix, esportivament, els gols de l'equip que guanya, tot i estar assegut, amb la bufanda corresponent, entre els seguidors de l'equip que perd.

Barça. Fa uns mesos, als grans magatzems John Lewis a Londres, un caixer em va preguntar si tenia la targeta de client i quan li vaig dir que no, perquè no vivia a Londres, em va preguntar on vivia i quan li vaig dir que a Barcelona, va exclamar: “Quin equip més fantàstic!”, i tot seguit va començar a parlar de Messi, de Guardiola, del Camp Nou... I posaria la mà al foc que si hagués estat a qualsevol altre establiment anglès, fos pub, celler o sandvitxeria, també m'hi hauria acabat trobant algú que, en sentir el nom de la meva ciutat adoptada, me n'hauria pogut fer cinc cèntims, o més, de l'equip (i del camp) d'aquesta...

Roda. En resum: ja fa anys que el Barça és un fenomen internacional, engresca fins i tot els esquerps poc futbolers com ara jo i té un estadi que és un dels més coneguts del planeta. Com pot ser, doncs, que per veure aquest equip mític quan juga al seu estadi mític, els barcelonistes que van en cadires de rodes hi tenen un accés limitadíssim? Si hi ha algú que pot contestar aquesta pregunta –i en trobarà unes quantesmés de semblants a http://blaugranesencadiraderodes.blogspot.com/–, ha de ser el president electe del club, ja que l'amo nou tot ho remou. I si no ho fa, sempre es podria aprofitar el Camp Nou per filmar alguna escena de la versió catalana d'una altra sèrie anglesa: no pas The Fast Show dels 90, dècada en què tothom ja havia pres consciència de les necessitats de les persones amb problemes de mobilitat, sinó Life On Mars, en què el protagonista es desperta a principis dels anys setanta, quan els que anaven en cadires de roda amb prou feines tenien dret a travessar la vorera.

Matthew Tree, Avui, 20/06/2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir