dimecres, 9 de juny de 2010

Quatre sabaters

Al debat dels candidats a la presidència del Barça, dilluns a El matí de Catalunya Ràdio, Marc Ingla va disparar contra Sandro Rosell: “Tu, Sandro, t’ho carregaràs tot” (Rosell, el Lenín del Barça). “Treu-te les caretes” (Rosell, Phantomas), “Sandro, no amaguis l’ou” (Rosell, prestidigitador). L’altre va protestar: “Quan al·lusiones, has de deixar replicar!”. Per dir que l’al·ludia. Però Ingla no l’al·ludia, sinó que l’increpava obertament. Al·ludir és referir-se a algú sense fer-ne menció del nom. Al Parlament, quan un diputat acaba la seva intervenció dient “Senyor Valldeperes, ha de dimitir!”, després el conseller Valldeperes respon: “Per al·lusions...”. No, el diputat no l’ha al·ludit, sinó que l’ha convidat a prendre el camí de la porta (com que el Parlament llinda amb el Zoològic, just la que dóna a la gàbia dels porcs espins). Ingla va al·lusionar Rosell amb ràbia, el va acusar de mentider. Benedito i Rosell es van al·lusionar amb una simpatia declarada, hi havia amor entre ells dos. Ferrer, com a bon Medviédiev, va al·lusionar Laporta. També van al·lusionar aquell pastís de nata del projecte Foster, que van prometre que no es faria, excepte Ferrer. Quan Fuentes els va preguntar si, un cop presidents, se’ls podria cessar a l’acte si no complien amb alguna de les seves promeses, cap no es va donar per al·ludit. Ni van entendre la proposta (o bé ho van dissimular). Amb aquesta reacció, van al·ludir (o al·lusionar) tants polítics que coneixem. Qualsevol d’ells serà un gran president del Barça. Si pogués, els votaria tots quatre.

Enric Gomà, Avui, 9 de juny del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir