Rijeka i Barcelona

Fa una setmana que sóc a Croàcia, llegint contes davant un públic curiós i pensant de què podria parlar avui en aquesta columna. A Zagreb, capital del país, vaig pujar als tramvies, vaig observar rastres d’una postguerra encara recent i vaig contemplar els trens que sortien sota la pluja cap a ciutats com Budapest, Ljubljana, Trieste. Em trobava sens dubte a l’Europa central i m’acompanyava la cultura dels cafès, aquesta senya d’identitat que tant defensa George Steiner. Jo prenia notes, però seguia sense saber de què parlar-los.

Llavors vam anar a Rijeka, al nord de la costa adriàtica, i tot va canviar. Les dues hores en cotxe des de Zagreb em van mostrar el camí: els boscos i muntanyes, d’un verd espès, van anar deixant pas a les valls netes i lluminoses. Era una transició perfecta entre l’Europa central i la mediterrània. Passejant pel centre de Rijeka, vaig travessar un pont sobre una riera i em vaig fixar en una estàtua de bronze: un senyor alt i prim recolzat amb gest tranquil a la barana. Em vaig acostar a veure qui era i vaig llegir aquestes paraules: Janko Polic Kamov (Rijeka, 1886 - Barcelona, 1910). No em va quedar més remei que preguntar a la gent per aquest senyor.

Kamov, l’escriptor més conegut que ha donat Rijeka, va ser un dels màxims representants del modernisme a Croàcia. D’esperit rebel, va escriure poemes i obres de teatre que volien sacsejar la societat. També és l’autor d’una novel·la avantguardista. Pel que he pogut saber, es titula més o menys Toll de fang sec i la va escriure el 1906. No hi ha cap traducció de l’obra, però aquest any és una bona ocasió perquè un editor atrevit es llanci a publicar-la entre nosaltres...

Janko Polic Kamov va morir de tuberculosi a Barcelona ara fa 100 anys, el 8 d’agost de 1910. La seva biografia diu que va viure un temps al carrer de Sant Pau, 55, i que va passar els últims dies a l’Hospital de la Santa Creu. El van enterrar al cementiri comunitari de l’hospital. Des de Rijeka, em pregunto com van ser els seus últims dies, si va arribar a conèixer algun escriptor del seu temps –Rusiñol, per exemple–, si Barcelona va ser per a ell un bon lloc per acabar els seus dies. Segur que no: tenia 24 anys i buscava alguna cosa. Tant de bo algun dia puguem llegir els seus llibres.

Jordi Puntí, El Periódico, 5 de juny del 2010.

Comentaris

  1. Hola
    jo també he descobert aquest escriptor i la seva història de vida aquest mes d'agost
    He trobat el vostre blog i un article a la Vanguardia del 2002 arrel d'una obra de teatre
    El guia del nostre grup, fascinat per aquest personatge, m'ha enviat un article del mes d'agost d'una revista en croat i anglès. Em pregunta si sabem d'algun acte d'homenatge o similar per recordar el pas d'aquest escriptor per Barcelona, tipus placa o similar
    Em pots ajudar ?
    Moltes gràcies

    ResponElimina
  2. Hola Jordi, aviat publicaré un dels seus poemes traduits pel Pau Sanchis al meu blog. Bona troballa!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma