Testos i olles

“¿Por qué potan los niños?”, es pregunta Wyoming en una cançó alegre i despreocupada que m’acompanya les llargues nits d’hivern. Per què els nens treuen, gomiten –una altra paraula per salvar-, si no beuen, no es droguen i tot el que ingereixen ha passat la inspecció de sanitat? Sagaç, Wyoming apunta que es deu a símptomes precoços d’una angoixa vital, també presents en els somiejos dels nens sobre què seran quan siguin grans (la professió, no pas la ideologia, cap nen no decideix que algun dia serà socialdemòcrata). A El matí a 4 bandes (Ràdio 4, la menys escoltada i la més recordada), Toni Marín va comentar allò que ja sabíem: cada dia més nens fantasiegen amb convertir-se en famosos i anar pels platós de televisió venent un palangre incert. Alhora, els enlluernen professions en què es cobra fort, com són la de futbolista, actriu, metge. Però hi ha un factor que se sol callar i que també compta: el desig imperiós de manar. La jutgessa Maria Sanahuja va estudiar dret per manar, com va reconèixer. També moltes nenes volen fer de mestres per manar. O els nens, arribar a policies, ja que alternen manar amb estomacar, que és molt més distret. Una nena encantadora va explicar que ella de gran seria guàrdia urbana. “Perquè m’agrada ficar multes”. Ficar la multa, enrotllada, en alguna cavitat corporal de l’infractor. Obligar, dominar, castigar, amb el pretext de l’ordre, la dignitat, la civilització. Al pas que anem, la nena aquesta ficarà una multa a totes les dones que portin burca, per l’escletxa que queda a l’alçada dels ulls.

Enric Gomà, Avui, 16 de juny del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma