dijous, 8 de juliol de 2010

Alemanya i la frase de Lineker

He passat les últimes setmanes a Alemanya i mai abans havia vist una afició i una eufòria similars durant el Mundial. Riguin-se de les efusions rojas, o fins i tot rojigualdas, i d’aquells locutors a qui agrada pronunciar Españ·ña (així, amb la ñ geminada). Des que va començar el campionat, l’adoració del futbol ha estat absoluta. Tots els bars amb terrassa van instal·lar pantalles per seguir els partits. Els aparadors de totes les botigues –sabateries, pastisseries, farmàcies– es van omplir de pilotes i fotografies de jugadors. Al restaurant jueu Schmock, de Munic, un pòster d’un rabí jugant a futbol donava la benvinguda als clients. Una tarda, anant en tren, vaig sentir com el conductor anunciava per la megafonia: «Atenció, per si és d’interès dels passatgers, el partit Portugal-Costa d’Ivori ha acabat en empat a zero». Al cafè del Volkstheater (una espècie de Teatre Lliure) regalaven una postal amb la famosa frase del golejador anglès Gary Lineker: «El futbol és un esport en què juguen 11 contra 11 i al final sempre acaba guanyant Alemanya».

Amb un rerefons com aquest, doncs, el suport a l’equip alemany és optimista i incondicional. Per aquesta mateixa raó és també un suport una mica ingenu, que es deixa portar per la fe. Els rivals, per exemple, s’analitzen sempre segons els seus punts febles, no a partir de les qualitats. Abans del partit contra Espanya, el joc exhibit al Mundial feia creure Alemanya en la màxima de Lineker. Ahir, no obstant, el mateix dia en què es complien 36 anys de la final guanyada a l’Olímpic de Munic per Beckenbauer, Breitner i Torpede Müller, el gran partit que va fer Espanya va canviar la gramàtica. Ara «el futbol és un esport en què juguen 11 contra 11 i Puyol és a tot arreu».

Alemanya se n’anirà d’aquest Mundial amb pena perquè es pensava, com sempre, que els seus jugadors no tenen límit. Però són optimistes per naturalesa i la tristor els durarà quatre dies. Els quedarà el record magnífic d’haver eliminat Anglaterra i l’Argentina –quatre gols a cada equip, poca broma– i la seguretat que aquesta selecció, tan jove, arribarà lluny en el pròxim Mundial. Quatre anys no són res.

Jordi Puntí, El Periódico, 9 de juliol del 2010.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir