El pes de la tradició

Com aquella gent que es mira en un sol dia tota una temporada de Perdidos i les tres parts d’El Padrí, diumenge vaig despenjar el telèfon, em vaig servir un got de Llet Nostra amb borregos de Cardedeu i vaig escoltar sencera la temporada de Coses meves, la secció de tradicions catalanes del senyor Marcel·lí a Versió RAC1. Després de l’experiència, ja no sóc el mateix d’abans. No sabria dir si millor o pitjor.
Diria que em van presentar fugaçment el senyor Marcel·lí en un entreacte de Cançó d’amor i de guerra a la Formiga Martinenca. Sense que vingués a tomb, per trencar el gel, el senyor Marcel·lí es va esplaiar sobre el ball de cercolets de Reus. Com que els timbres insistents del segon acte ens van interrompre, en acabar el vaig buscar inútilment a la sortida del teatre, més que res perquè no m’havia quedat del tot clar una giravolt del ball de cercolets. Quan anys després vaig descobrir que el senyor Marcel·lí col·laborava a Versió RAC1, divulgant les nostres tradicions més genuïnes, quina alegria i gaudi, per aquest ordre, no vaig tenir. Contra vent, marea i els sarcasmes de Clapés, defensa totes les tradicions, sense menystenir el tió, que l’any vinent ja seria hora que es retransmetés per ràdio –penso en els camioners- amb locució del senyor Marcel·lí. I seria bo que s’estengués a altres tradicions molt nostres: el tràfic d’influències, l’absentisme laboral, els botiguers que et pregunten si vols tiquet per així defraudar el fisc, el vi de la casa infecte de tants locals. Tot i que, cal dir-ho, no corren cap risc de perdre’s.

Enric Gomà, Avui, 17 de juliol del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma