dissabte, 3 de juliol de 2010

El poeta de Wimbledon

Com em diverteixen els britànics i les seves tradicions sovint tan extravagants i fora del seu temps. El tennis sobre l’herba de Wimbledon, per exemple, que aquests dies passa una mica desapercebut per culpa dels Mundials de futbol. Tal com Jaume Pujol-Galcerán ens està explicant en aquestes pàgines, l’edició d’enguany –el campionat se celebra des del 1877!– ha ofert novetats com l’eliminació de Federer amb aires d’ocàs, el partit més llarg de la història (Isner-Mahut, 11 hores i amb 70-68 en el cinquè set) o la visita de la reina Isabel, després de 33 anys d’absència i portant un dels seus barrets-pastís d’aniversari. Abans-d’ahir, un article al Herald Tribune em va descobrir l’última excentricitat: aquest any l’organització ha nomenat un poeta oficial per al torneig.

El poet laureate es diu Matt Harvey i li paguen per escriure cada dia un poema que canti la glòria dels tennistes sobre l’herba, però també que retrati les essències de Wimbledon, com per exemple menjar maduixes amb nata o visitar l’estàtua de Fred Perry. Cada dia Harvey penja les seves composicions a la pàgina d’internet. Després de fer-los una ullada, he de confessar que els seus versos tenen un deliciós aire decadent i autoparòdic. La seva resposta a l’agònic partit d’11 hores, per exemple, no va ser una oda interminable, sinó una sèrie de breus haikús. Entre ells el següent, que tradueixo lliurement: «Gran actuació / sense arribar al clímax / és tennis tàntric». Entre els altres poemes destaquen versos dedicats als aplegapilotes –«com més bé ho fan menys ho notem»–, un elogi de John McEnroe o un recompte d’interjeccions del tennis –out!– que resulta surrealista.


Tot i els èxits de Nadal i l’augment d’espectadors, tot i la llegenda viva de Federer, quan llegeixo el poeta de Wimbledon m’adono que el tennis ha perdut part de l’encant literari que va tenir. Les sacades directes o aces han fet molt de mal a aquest joc. Penso en tots els poetes catalans que fa temps van escriure de tennis: Miquel Ferrà, J.V. Foix, Guerau de Liost, Vinyoli, Ferrater… I, per descomptat, en aquell sonet preciós de Josep Carner: «Anaves damunt l’herba de la prada / i volava el teu braç adolescent, / i pel filat de la raqueta alçada / travessava la llum del sol ponent». Un dia d’aquests, algú hauria de preparar una antologia de poesia i tennis.

Jordi Puntí, El Periódico, 3 de juliol del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir