dilluns, 12 de juliol de 2010

Els noms que recordarem

Ahir, i sense que serveixi de precedent, a les 20.30 hores del vespre, quan l’àrbitre anglès va donar inici al partit, m’hauria agradat ser Johan Cruyff. Es poden tenir moltes raons per voler ser Cruyff, però a aquella hora la principal motivació era que, passés el que passés en la final, el míster se sentiria content. Ell mateix havia anunciat que desitjava la victòria d’Espanya perquè el seu joc li agradava més. Però a la recambra s’hi guardava els seus orígens: si guanyava Holanda, també seria una victòria del futbol de toc i retoc que ell mateix va importar a Barcelona.

Si dic que m’hauria agradat ser Cruyff és perquè cada un tria com vol veure un partit i disfrutar-lo. Aquesta és la sort del futbol, sobretot en un Mundial. Molts aficionats, la majoria, s’entreguen al simbolisme patriòtic, ja sigui a favor d’uns colors i una bandera, ja en contra i canviant de samarreta a cada nova eliminatòria. A mi aquest tipus d’identificacions em semblen superficials, i a més acostumen a acabar amb llàgrimes. De manera que vaig escollir veure el partit amb els ulls de Cruyff, que és llest i sap divertir-se.

Quan feia 15 minuts que havia començat el partit i els jugadors d’Espanya havien començat a marejar els holandesos, vaig tenir un còlic de personalitat. Me’n vaig anar a buscar els meus jocs reunits del doctor Freud i em vaig psicoanalitzar en 30 segons, els que trigava Xabi Alonso a recuperar-se d’una entrada banzai de De Jong. Llavors ho vaig comprendre: si disfrutava del futbol com si fos Cruyff és perquè l’estava mirant amb ulls blaugranes. No ja pels set jugadors del Barça que hi havia sobre el terreny, sinó per la tranquil·litat i la paciència amb què es desenvolupava cada jugada. Tocant-la així, el gol arribaria aviat. Escoltava els locutors televisius cantar les excel·lències d’aquest tipus de futbol –entre ells Camacho, ¡venga chavales!– i una veu interior em deia que, este es uno, els havíem convençut. Era un pensament messiànic: si al final Espanya guanyava jugant bé, desapareixerien per fi aquelles hazañas bélicas que fa una dècada Vázquez Montalbán ja veia diluïdes en el veïnatge universal. A més, la selecció havia gastat tota l’èpica en el gol de Puyol en pla Capitán Trueno.

Van passar els minuts, es va acabar la primera part i la meva identificació amb Cruyff es va estrènyer. Holanda havia abandonat el seu doctor Jekyll del passat per convertir-se en un Mr. Hyde que col·leccionava targetes grogues a base de clavar puntades. Ni taronja mecànica, ni futbol total, ni res. En lloc de proposar el seu estil de joc, Holanda va prescindir de la pilota, va perdre temps, ho va protestar tot i de tant en tant va buscar el contraatac ràpid amb Robben. De sobte era com si Sneijder apliqués les ensenyances de Mourinho: només s’havia de veure el davanter Kuyt actuant com un defensa més.

La segona part i la pròrroga van ser agòniques, però Espanya va seguir creient en un model de joc. A més l’entrada de Cesc i Navas els va permetre embastar-ho millor. Xavi i Busquets eren a tot arreu una altra vegada. El gol era cosa de temps i darrere del Capitán Trueno sempre apareix Crispín: Iniesta va marcar un gol que val un Mundial i després va repetir els mateixos gestos d’alegria que vam veure a Stamford Bridge davant el Chelsea.

Tot quadrava. La meva connexió amb Cruyff arribava a bon port: els que estimem el futbol recordem els Mundials pels equips que han deixat empremta. Ens sabem més noms de l’alineació del Brasil-82 que dels guanyadors italians. Holanda arribava a la seva tercera final amb la intenció de redimir aquests dos equips que van perdre el 74i el 78, contra Alemanya i l’Argentina, però al final ha estat la victòria d’Espanya la que els ha rescabalat. No sempre passa als Mundials, però aquesta vegada han guanyat els bons de la pel·lícula, els noms que recordarem per sempre.


Jordi Puntí, El Periódico, 12 de juliol del 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir