Ens calen cançons d'ara

Quina gran idea, la de Pere Mas a Tot és molt confús de Catalunya Ràdio, de recuperar una versió de L’estaca de Lluís Llach en espanyol, ja que en aquest idioma adquireix un sentit més actual, que adapto lleugerament per expressar millor el seu missatge: “El viejo Aragón me hablaba al alba en el Tribunal”. El vell Aragón no és altre que el magistrat progressista Manuel Aragón, que es dirigeix a la presidenta del Tribunal: “Emilia: ¿no ves la Constitución a la que estamos todos atados?”. Tot seguit María Emilia Casas Baamonde, amb aquest segon cognom tan inquietant, li respon: “Si no dictamos sentencia, nunca podremos andar”. Fa quatre anys que hi són, discutint al voltant de l’Estatut, a algun magistrat se li ha adormit una cama i d’altres, un hemisferi cerebral. De sobte s’adonen que la solució la tenen a l’abast i tots coregen entusiasmats: “Si tú recortas por aquí, si tú interpretas por allá, a fe que vale, vale, vale, y todo el mundo acatará”. Fatigada, Casas es dirigeix a Aragón: “Ya sé que está podrido, pero, Manuel, pesa tanto, que a veces la fuerza me olvida. Repíteme tu canción”. Aragón entona de nou els seus plantejaments progressistes amb veu de baríton de sarsuela i tothom queda convençut. Sense més demores, els magistrats dicten sentència i la cançó conclou: “El viejo Aragón no dice nada: el cierzo se llevó el Estatut, mientras yo continúo en el Constitucional”. La estaca –aquesta versió- es canta acompanyada per una guitarra espanyola i la segona veu va a càrrec d’un coro rociero de la Guàrdia Civil.

Enric Gomà, Avui, 10 de juliol del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma