Entretenir-se o morir

Sempre vaig animar els meus alumnes de guió a inventar-se un concurs, suggeriment que els escruixia perquè ells somiaven escriure una obra personal. Deixeu-vos de tonteries, els recomanava, i inventeu-vos un Xifres i lletres, adaptació de Donis chiffres et donis lettres, creació de dos guionistes francesos que cobren uns royalties gansos cada vegada que aquest concurs apareix en una televisió del món. Em descoratjava l’interès nul per fer-se rics dels meus alumnes, que compartien sense excepció la dèria recalcitrant de donar la seva visió del món (quan, de fet, no cal).
Els concursos no gaudeixen de bona premsa entre els intel·lectuals i ja només per aquesta raó a mi em sedueixen encara més. A TV3 n’han estrenat un, La partida, que combina tots els jocs de societat habituals als quals solia jugar, durant els anys quaranta i cinquanta, la colònia d’estiuejants de Sant Hilari Sacalm els dies de pluja. No han inventat res, només ho han complicat una mica: la mímica del joc de les pel·lícules s’ha d’interpretar vestit de teletubbie, els concursants es col·loquen un capgròs per fer una prova, etc. Com és costum, la televisió s’apodera dels entreteniments de la premsa, el teatre de varietats, les atraccions ambulants, els jocs de campaments, etc. No s’estranyin si qualsevol dia veuen uns concursants jugant al joc del mocador en un plató. O a la gallina cega, o a arrencar cebes. Personalment, estic esperant el gran programa Novatades –en català se’n diu patenta, però no tinc estómac-, basat en totes aquelles proves iniciàtiques i entranyables del servei militar. Conec un caporal furrier, amb molta experència en aquest terreny, que estaria encantat que el contractessin com a presentador. L’última prova, la decisiva, seria La novatada de la Legió: abusos deshonestos a la cabra –que és un moltó-, la imaginària despullat, la visita a un bordell de Melilla.

Enric Gomà, Time Out, 28 de juliol del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma