Jo sóc més holandès que tu

I aleshores en quedaren quatre: l’Uruguai, Holanda, Alemanya i Espanya. S’ha d’anunciar així, com ho faria Agatha Christie als seus Deu negrets, perquè aquest Mundial està deixant més d’un cadàver futbolístic en cada nova eliminatòria. Pel que s’ha vist fins ara, estem davant un campionat de víctimes i no d’herois. Cap equip ha aconseguit ser el favorit pel seu futbol. Res o gairebé res perdurarà en la nostra memòria més enllà d’algun detall anecdòtic, cosa que ja està passant des de fa dos o tres Mundials. No hi ha rastre d’equips emocionants i fatídics com el Brasil del 82 o l’Holanda del 74. Tampoc han aparegut estrelles tan determinants com el Maradona del 86 o el Zidane del 98.

Són múltiples les causes que explicarien aquesta baixada general del nivell, però cal comptar els entrenadors entre els principals culpables. En una competició on els jugadors no es poden fitxar, el seleccionador s’ha convertit en atractiu comercial. Les federacions, doncs, juguen a fer de clubs i busquen grans fitxatges. El problema apareix quan aquests fitxatges no fan cas de la tradició. El cas més extrem potser és Capello i Anglaterra, un fracàs que es deu en gran part a la incapacitat de l’italià per entendre l’estil britànic. El cas més trist és el de Dunga i el Brasil: Dunga, que va triomfar com a jugador a l’Stuttgart (amb això està tot dit), va voler convertir la canarinha en una piconadora alemanya, però es va oblidar que els seus jugadors tenen sang calenta. Al mig del camp, els ritmes de la samba no tenen res a veure amb les orquestres prussianes. El cas més dolorós, en fi, ha estat el de l’Argentina i Maradona. Divinitzat, amb el rosari al puny i aspecte de dolent de telenovel·la, Maradona ha estat incapaç de muntar un equip per a Messi. Li va donar el número 10, però el feia jugar de 6 i lluny de l’àrea, al servei d’uns davanters massa egoistes. Messi es mereixia molt més protagonisme i no em sorprendria que les decisions de Maradona tinguin un rerefons freudià, de pare que no vol que el seu fill el superi. Quin despilfarro per al futbol.

Lluny del narcisisme, els quatre semifinalistes tenen entrenadors de perfil baix. Óscar Tabárez, el mestre, és un rodamón que ha tornat a la selecció per recuperar un estil que llanguia. Bert van Marwijk té una curta carrera com a entrenador i, quan va ser escollit al seu país, molts van dubtar que pogués controlar un vestidor difícil. Encara que el seu aspecte sigui força antagònic, Joachim Löw a Alemanya i Vicente del Bosque a Espanya estan en una ona similar: amb alguns retocs obligats, confien en un estil de joc que ha triomfat als seus països –el del
Bayern Munic i el del Barça, respectivament.


Pensant en la semifinal de dimecres, la principal diferència entre els dos entrenadors és la seva capacitat d’adaptació. Mentre que Löw sap potenciar la plantilla i dóna entrada a jugadors joves com Müller i Özil (la lesió de Ballack és vista a Alemanya com una sort del destí), Del Bosque segueix encaparrat en aquell doble pivot que frena i amb Torres ennuvolat en l’atac. El més divertit del cas és que els referents últims de les dues seleccions són el Bayern de Van Gaal i el Barça de Guardiola. És a dir, models d’inspiració holandesa. No m’estranyaria, doncs, que la clau del partit de dimecres estigui en qui aconsegueixi dominar –ara sí– el centre del camp amb un estil de toc i rapidesa. Ben pensat, aquesta és potser la lliçó de les semifinals: tres de quatre per a la tradició de la rellotgeria holandesa. I aleshores en quedaren dos...

Jordi Puntí, El Periódico, 5 de juliol del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma