Tradició, Ciència, Tifes

Tradició. Fa temps que és un tòpic dir que Catalunya és un país amb una gran tradició escatològica, i no només a causa dels costums nadalencs excrementals que tots coneixem, sinó també de tot un subgènere poètic que va de Jaume Roig fins a algun vers de Vicent Andrés Estellés passant per l'autor anònim de l'Oda a la merda (1936), adaptat amb èxit, per cert, al format rap per un joveníssim Xavier Bertran als anys 80. Tampoc no pot ser casualitat que un dels grups de pop catalans més autèntics de les últimes dècades es digui Els Pets, ni, posem per cas, que els catalans es caguen en coses tan improbables com els ous, dena i Déu.

Ciència. A Anglaterra, per contrast, l'interès per aquest aspecte de les nostres necessitats fisiològiques ha tingut un caire més aviat científic. A la Universitat de Reading, en concret, el microbiòleg Glenn Gibson ha inventat una màquina (de fet, ja en té 20 de construïdes) que simula a la perfecció les funcions de les tres seccions de l'intestí gros, des de la ingestió d'aliments fins a l'expulsió de deposicions o bé de ventositats; aquestes, segons Gibson, un expert mundial en el tema, es poden dividir en les que fan pudor d'ous podrits, perquè contenen sulfur d'hidrogen; o bé les inflamables, que contenen metà i es poden encendre. (Per a més informació, vegeu pongology a newscientist.com).

Tifes. Davant de la recent sentència sobre l'Estatut, tan implacable com inapel·lable,
se m'ha acudit que als catalans els queda, si més no, una possible vàlvula d'escapament: combinar la tradició popular catalana ja esmentada amb la tecnologia microbiòtica anglesa, tot augmentant la capacitat de flatulència de la màquina del Glenn Gibson i afegint-hi quatre rodes, de manera que es podria col·locar davant per davant del número 6 del carrer Domenico Scarlatti de Madrid –seu del TC– per poder emetre, tot seguit, un pet (de metà, si pot ser) dels més sonors que s'hagin sentit mai al continent europeu, com a justa retribució al tribunal en qüestió per haver cagat a sobre de 7.395.806 persones pel sol fet de ser residents d'un país la mateixa existència del qual ha tocat els ous d'onze jutges; uns ous que ja fan una olor inconfusible de podrit – més caducats com són que quatre dels mateixos jutges– segurament per haver estat massa exhibits, i durant massa temps, de la capital estatal estant.

Matthew Tree, Avui, 04/07/2010

Comentaris

  1. L'article em sembla bobíssim Matthew !!!

    I a més m'has donat una idea: Podria posar un cartell a la paret de casa meva, que s'en vagin a portar el gos a pixar al TC. En el meu carrer deixen els pixums,(sort que les tifes ja no),marcats per sempre més a la paret i a la vorera. I estic farta de rentar-ho amb llexiu. Però tot i així queda la marca, però ja no la pudor. I com que és un carrer estret...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma