dijous, 8 de juliol de 2010

Una banda sonora / Quatre mil passos

1. El dia de Sant Joan, un amic m’explicava que s’havia llevat d’hora i havia sortit a passejar per Barcelona. A les set del matí, em deia, la ciutat era una terra de ningú, un espai desert i silenciós on s’esllanguien les restes de la revetlla. Conec aquesta calma d’altres dies semblants. No corre cap cotxe, comencen a obrir els quioscos i pastisseries, se sent el crit llunyà d’un borratxo. Vet aquí una imatge que sempre m’inquieta: el vent arrossega un barret de palla que algú ha perdut fa unes hores, potser un garbuix de serpentines. Mentrestant, els turistes més matiners caminen desorientats pel Passeig de Gràcia, com si s’hagués produït una apocalipsi i el recepcionista de l’hotel no hagués informat. Un home treu a passejar un gos impacient. De tant en tant es creuen amb un noi que encara no ha anat a dormir. Es miren de reüll i cadascú continua el seu camí, malpensant de l’altre. El gos s’atura per ensumar les taques negres de pólvora d’un petard.

2. Aquesta calma de dia festiu es repeteix a la majoria de capitals aburgesades, però després, els dies laborables, cada ciutat es desperta d’una manera diferent. Ho sé perquè, quan viatjo, m’agrada llevar-me d’hora i passejar a l’atzar. Em poso el podòmetre a la cintura --vull saber quants passos he fet--, em perdo per carrers i avingudes i em fixo en els bioritmes urbans. Copenhaguen es desperta com un jove atlètic, que s’enfila a la bici fent olor de xampú infantil i, si va tard, es renta les dents mentre pedala --ho vaig veure una vegada--. Seül es lleva amb bosses als ulls després d’una nit d’insomni, amb les avingudes i els cinturons de ronda col•lapsats de cotxes tota la nit, i fa via cap a la feina tot calculant si la propera nit serà diferent. A les set del matí, Nova York --la ciutat que mai no dorm-- té ressaca, els camions de les escombraries es creuen amb els que reparteixen queviures, i en un parc solitari un noi vestit de samurai assaja una dansa solemne sota la primera ullada de sol --també ho vaig veure--. Munic es diu: “¿per què m’aixeco tan d’hora? ¿Per què, si podria romancejar tot el dia al llit?” Però no pot evitar alçar-se. Roma badalla de son endarrerida, mira per la finestra, es grata les aixelles i torna al llit. “Va, cinc minutets més”, es diu. París és una dama que es deixondeix a l’habitació, sota una flassada gruixuda, mentre del carrer en puja l’olor de colònia i croissants. ¿I Barcelona què? Barcelona s’aixeca en silenci, s’observa en el mirall del quarto de bany i pregunta qui és la més bonica. Llavors el dia s’escola esperant una resposta que no sempre arriba.

3. Per dir-ho com aquell filòsof grec, mai no caminem dues vegades pel mateix carrer. Les ciutats són camaleons que canvien de pell segons el nostre estat d’ànim. Sovint afegeixo música a les meves passejades per la ciutat: camino amb el podòmetre a la cintura i els auriculars a les orelles, com una mena d’agrimensor sònic. Les possibilitats són extraordinàries. Cada cançó reescriu els meus passos. Ara sé, per exemple, que l’Abbey Road dels Beatles conté quatre mil passes (és a dir, d’una de les places de Gràcia fins a les portes de la catedral). Les ondulacions de la Pedrera es tornen aquàtiques si, quan hi passo pel davant, escolto Little Water Song cantada per Ute Lemper. Les palmeres i les cacatues de la Diagonal s’estarrufen d’alegria si sona David, de The Radio Dept. Quan es fa fosc, Johnny Cash apaga els fanals i Tracey Thorn els torna a encendre. A vegades, entre llums i ombres, s’esdevé un misteri: caminant per Barcelona, aconsegueixo sentir-me en un altre lloc.

Jordi Puntí, Time Out, setmana de l’1 al 8 de juliol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir