dimarts, 24 d’agost de 2010

Adiós, papa

Qui té la memòria prou selectiva per oblidar-se'n, de la primera adolescència, durant la qual la llar es converteix en una gàbia i l'amor a la família en rebuig i ràbia alhora que un anhel sobtat de més llibertat es torna aclaparador i les discussions de sords amb el pare i/o la mare, interminables? Me'n recordo molt bé, jo, dels crits i insults i de les treves trencadisses; i de l'alleujament –compartit, sens dubte, pels progenitors– quan al cap d'uns anys vaig aconseguir independitzar-me. Per sort, els records, records són i els que tenim una certa edat ja els podem evocar o obviar, a pler. Si més no fins fa unes setmanes, quan quelcom desagradable es va fer present en l'aire català que va fer que tornés a sentir la ràbia adolescent, de cop i per força. Va ser com si una enorme cara s'hagués materialitzat al cel, talment un visitant alienígena, però amb les faccions d'un jutge paternal i peremptori. Aquesta sensació existeix –cal dir-ho?– des que les forces més centralistes del centre de Ja-sabem-on van decidir canviar les regles del joc de manera que Catalunya mai no podrà guanyar-hi res. Tal com l'AVUI va anunciar fa poc: “El recurs contra la llei d'acollida... és només l'inici”. És com si ara ens tractessin, a tots els ciutadans del Principat, com uns teenagers. La meva reacció irreflexiva contra tant immobilisme, doncs, ha resultat ser molt semblant a la que vaig tenir davant dels pares a l'edat de 14 anys: encarar-me a l'espectre autoritari que ens ofega i etzibar-li unes paraules tan irades com lletges que no he dit des de fa dècades: fuck you, papa, fuck you.

Matthew Tree, Avui, 24/08/2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir