Babauish

Fa uns mesos, mentre esperava en una cua ben lenta a l'aeroport, em vaig fixar en el barceloní davant meu, ja que parlava amb el seu soci de negocis anglès en un anglès correctíssim, que li fluïa de la boca de manera inestroncable. En fi, molts estudiants d'aquest idioma donarien un ronyó i mig per haver-se'l fet tan seu. Ara bé, per natural que semblés a primera oïda, el seu anglès no ho era gens; al contrari, era un anglès emasculat, sense arrels i sense pebrots. Ras i curt, aquest home parlava el que el periodista Robert McCrum (en un llibre homònim que acaba de sortir) en diu globish: un anglès global, simplificat per la conveniència dels viatgers i empresaris del segle XXI. McCrum celebra que el globish s'hagi estès tant i a més ens assegura que és tan 'neutre' que no amenaçarà cap idioma local, per petit que sigui. I un bé negre. A Catalunya mateixa, l'equivalent de globish vindria a ser el castellà rudimentari que molts residents comunitaris xampurregen entre ells, tot negant-se a entendre el català perquè 'lo importante es comunicar'. Tot i que la comunicació a seques - que és la que predica tant aquesta gent a Catalunya com els defensors de globish al món – sol prescindir de la força expressiva (i geogràficament arrelada) dels idiomes, sense la qual aquests es tornen primitius: poca cosa més que l'equivalent verbal de fer senyals al cambrer quan es vol la nota. Uns senyals que aquí – si el recurs contra el Codi de Consum tira endavant – acabaran sent obligatoris per a aquells clients catalans que volen demanar-la (o qualsevol altra cosa) sense canviar de llengua.

Matthew Tree, Avui, 27/08/2010

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma