diumenge, 15 d’agost de 2010

Els meus respectes

Just l’altre dia vaig anar a buscar un barret de copa que guardo dins una capsa de cartró, només per treure-me’l cerimoniós després de sentir Ada Parellada, mestressa del restaurant La Semproniana de Barcelona, que declarava a Catalunya Ràdio: “A mi no m’agrada viatjar”. Va revelar-ho espontània, sense embuts ni aires de disculpa. Mentre desembolicava el paper de ceba amb piquets de rovell que protegeix el barret, rumiava que gairebé ningú no admet que viatjar s’ha tornat un deure social, una imposició, una servitud. Vaig cofar-me el barret amb compte, m’encaixa bastant bé. Fa temps que el guardo per a aquestes grans ocasions, com és descobrir-me solemne davant d’algú que ens recorda que viatjar cada estiu a algún país distant i exòtic, on es crien micos i es mengen llangardaixos, s’ha convertit en una mostra més de l’esperit ramader i adotzenat dels nostres temps. Acte seguit vaig alçar la mà dreta i vaig pinçar suaument amb el dit gros i l’índex l’ala del barret, tot pensant que així com alguns individus viatgen moguts per un interès autèntic pel país que visiten –hi ha gent per tot-, molts altres viatgers s’hi veuen empesos any rere any pel desig d’aparentar, seguidors devots de la tonteria social. Mentre elevava el barret a mitja alçada amb reverència i el deixava suspès uns moments a una certa distància de la clepsa, encara que no excessiva –no estava acomiadant el zepelí Hindenburg sinó expressant admiració i respecte-, vaig celebrar que una dona gosés aixecar una cella davant de tanta rutina i fatxenderia viatgeres.

Enric Gomà, Avui, 14 d'agost del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir