dimarts, 31 d’agost de 2010

Mancat de futur

Londres, 1982, cap a les vuit del vespre. En un magatzem abandonat hi ha un escenari amb una pancarta –que diu: “No hi ha cap autoritat que no siguis tu mateix”– i dues pantalles i una mica de llum per il·luminar els centenars de persones, que, dretes i atapeïdes, esperem l'aparició del grup CRASS. Hi ha molts punks –els cabells fets punxes sòlides amb cola d'impacte– i també hi ha gent vestida d'una manera més o menys convencional. A les pantalles surten unes imatges d'anuncis de pintallavis que donen pas a les d'uns nens africans morint d'inanició i ja hi són, a l'escenari, els de CRASS, xisclant “What do you want? What do you want?”. Els intercanvis d'imatges s'acceleren, les cançons també, totes elles una barreja de passió i cinisme terminal que ens fa sentir tan entusiasmats com enfurismats i esverats. Ara, qualsevol de vosaltres pot viure una experiència semblant: només cal anar a l'exposició audiovisual desarmant The London punk rock tapes (Arts Santa Mònica. Rambla, 7), muntada per Jordi Valls amb la col·laboració de Franc Aleu, entre d'altres. Valls va viure el primer esclat del punk, el 1976, i va gravar alguns dels primers concerts dels Sex Pistols, els Clash, les Slits... (els CRASS vindrien poc després). L'exposició és tan autèntica que només hi falten els policies de paisà que solien infiltrar-se en aquest tipus de concert (i que, delatats per la seva roba de marca, aconseguien fer alhora respecte i el ridícul). Entre les imatges projectades a les parets hi ha l'eslògan rei de l'època: No future; que avui em serveix per acabar aquest article: l'últim.

Matthew Tree, Avui, 31/08/2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir