dissabte, 28 d’agost de 2010

Sobre la marxa

Vaig llegir la meva primera novel·la seriosaCàndid, de Voltaire– a l'edat de 12 anys (dic seriosa, perquè no va ser de lectura obligatòria). Tot i haver-lo trobat per casualitat, va resultar ser, amb les seves nombroses escenes plenes de violència gràfica, ideal per a un preadolescent; però hi havia alguna cosa més que la feia especialment atractiva: el fet que el seu protagonista era un viatger, un nòmada, que mai no deixava de traslladar-se d'un lloc a l'altre, d'aventura en aventura. La figura del nòmada surt un cop i un altre a la literatura que mai no es mor, des de l'Ulisses i el Quixot fins al misteriós Matagari de Ngugi wa Thiong'o, passant pel Jacques de Diderot, el soldat Svejk de Hasek, el Sal Paradise de Kerouac, o el Mihály de la novel·la –tan emblemàtica a Hongria com La plaça del Diamant aquí– d'Antal Szerb Viaje bajo el resplandor de la luna (Ediciones del Bronce, 2000). Tots aquests personatges s'entesten a marcar un camí propi en un món que s'entesta, al seu torn, a empetitir-los i posar-los traves durant el viatge; així mateix, a la llarga acaben descobrint que, comptat i debatut, no hi ha res a fer. Exactament com passa amb gairebé tothom en el món real! Per alguna raó deu ser que avui en dia els viatgers ficticis continuen sent tan atractius per a molta gent. També als països de parla catalana, tot i que només he sabut trobar dos grans nòmades a la literatura d'aquests: el Tirant del Joanot Martorell i el camioner Gabriel, del Jordi Puntí. No n'hi ha més? O és que solen ser més aviat de casa, els/les herois/heroïnes catalans/catalanes?

Matthew Tree, Avui, 28/08/2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir